Política

Procés sobiranista

Un referèndum de màxims

Cap consulta celebrada fins ara a l’Estat ha fixat mínims de participació, desaconsellats justament perquè la desincentiven

Tampoc en van establir Escòcia i el Quebec

Cap majoria ha assolit mai el 40% del cens

S’ha d’establir un llindar mínim de votants perquè els resultats de l’1-O es donin per vàlids? L’interrogant ha creat sempre controvèrsia amb l’unionisme, que no reconeix el referèndum però alhora veu amb indignació que no s’hi fixi una xifra, i ara ha aflorat de nou després que un document intern de l’ANC demani als partits independentistes que es comprometin públicament en les pròximes setmanes a aplicar el veredicte de les urnes, “sigui quina sigui la participació”. I almenys ERC ja diu que ho veu bé.

La crida no és gratuïta, i no tan sols, com els autors de la llei del referèndum no s’han cansat de repetir fins ara, perquè el codi de bones pràctiques de la Comissió de Venècia recomani que no es fixin topalls per baix per no afavorir el boicot d’una part. En cap dels cinc referèndums celebrats en democràcia a Catalunya i al conjunt de l’Estat s’ha establert cap participació mínima, i els resultats s’han aplicat sense discussió tot i que en algun cas amb prou feines s’havia superat el 40%, com en el de la Constitució europea el 2005. Tampoc en l’últim al país, el de l’Estatut del 2006 després retallat, es va arribar al 50%. El cas extrem a l’Estat, però, és el de l’Estatut de Galícia, aprovat el 1980 amb un escàs 28% de votants. Si es mira el pes de l’opció guanyadora sobre el cens total, la comparació encara és més sagnant: el 1986, per exemple, sols un 31% dels cridats a les urnes van votar per entrar a l’OTAN.

Majories amb el 30%

El mateix val si s’observen els percentatges dels partits que han obtingut majoria absoluta en unes eleccions convencionals, i que, per tant, han pogut governar aplicant les polítiques que els han plagut. El PSOE de Felipe González va obtenir la seva històrica i aclaparadora majoria de 202 diputats al Congrés el 1982 amb encara no un 38% dels vots del cens. I aquesta xifra és, de molt, la més alta de totes, ja que ve propiciada per l’elevadíssima participació, que va vorejar el 80%. La següent majoria del 1986 ja va baixar al 30,5%, i la del 1989, al 27%. Les dues majories absolutes del PP, la d’Aznar (2000) i la de Rajoy (2011), ho van ser també amb tot just el 30% de vots del cens.

A Catalunya, on ja fa 25 anys de l’última majoria absoluta de CiU, la tendència és la mateixa, o fins i tot més pronunciada, per la participació històricament més baixa –tret de les últimes convocatòries– en les eleccions al Parlament. Així, en les tres majories de Jordi Pujol, entre el 1984 i el 1992, hi van votar entre un 25% i un 30% del cens. A títol comparatiu, l’actual majoria independentista al Parlament està assolida amb un 47,8% dels vots, que és un 35,68% del cens. I, si bé no es pot concretar perquè no hi havia cens, i a més hi van votar joves de 16 a 18 anys, els 2.345.000 vots del 9-N haurien estat al voltant del 43% del cens.

“Normalment, la participació no és un factor important en el nostre sistema, no preocupa ningú i els escons repartits sempre han estat els mateixos”, constata a El Punt Avui el professor de teoria política de la UPF Josep Costa, que recorda que, “en un referèndum, la lògica és la mateixa”. “I s’ha de respectar la idea que les normes electorals han de ser les de sempre: fixar-ne ara una de nova ad hoc canviaria les regles del joc habituals i contradiria les normes internacionals”, subratlla el politòleg, que encara posa damunt la taula un altre element de reflexió: qualsevol conclusió que es vulgui extreure d’una enquesta o projecció s’hauria de fer considerant el 80% del cens, perquè “hi ha un 20% de població que no ha votat mai ni ho farà ara, així que no és rellevant en la mostra”.

El debat dels topalls

El debat, en tot cas, s’ha produït fins i tot dins les files independentistes. Mesos abans del 9-N, quan havia de ser una consulta vinculant, hi va haver tot un ball de xifres. La vicepresidenta Joana Ortega deia que seria “desitjable” una participació “similar” a la d’unes eleccions catalanes –llavors superior al 60%–, i el portaveu de CiU, Jordi Turull, suggeria un mínim de 50% de participació i de 55% de vots del sí i sí. Altres companys, en canvi, abaixaven el llindar: el també dirigent convergent Josep Rull recordava que amb un 42% dels vots s’havia aprovat la Constitució europea, i el líder d’ERC, Oriol Junqueras, fins i tot rebaixava el percentatge al 37%.

En la conjuntura actual, més enllà d’alguna declaració de l’expresident Artur Mas en què ha suggerit que caldria arribar al 50%, els grups independentistes s’han estat prou de pronunciar-se sobre un topall mínim. Encara més: la posició oficial és que no n’hi ha d’haver, i la llei no en marcarà cap. Costa ho troba raonable, ja que veu el debat com “una trampa que l’independentisme s’ha posat a si mateix, perquè en el sistema no hi ha hagut mai topalls”. “Fixar un mínim no és aconsellable, perquè distorsiona i crea just l’efecte contrari: diu als indecisos que poden ser més decisius si s’abstenen que si van a votar, i desincentiva la participació”, reflexiona el professor, que, en unes altres paraules, conclou: “No fixar un mínim és el que més incentiva la participació.” Segons ell, així es crea un escenari “en què tothom se sent cridat a votar”. I el que “no pot passar”, assegura, és “que vagis a votar no i que l’efecte real sigui validar el sí: seria una absurditat”.

Els precedents més comparables de referèndums d’autodeterminació (Escòcia i el Quebec) emparen la posició catalana: no s’hi va fixar cap mínim de participació ni de suport al sí: n’hi havia prou, igual que l’1-O, amb un 50% dels vots emesos. Cal anar a casos més llunyans, en el temps i en les formes, per trobar excepcions a la regla de la Comissió de Venècia: als noranta, a Croàcia i a Eslovènia es va reclamar una participació de dos terços i un 60% de vots pro independència. I el 2006, a Montenegro, la UE va demanar mínims d’un 50% de participació i d’un 55% de vots favorables al sí, que es va superar per quatre dècimes. Al Sudan, el 2011, en un context militar, es va fixar una participació d’almenys el 60%.

LES FRASES

Establir un llindar mínim per a l’1-O vulneraria la Comissió de Venècia i la norma internacional de respectar les regles del joc habituals
No fixar-ne cap és el que més incentiva la participació, i es crea un escenari en què tothom se sent cridat a votar
Josep Costa
professor de teoria política upf

Segons el CEO, hi votaran dos de cada tres catalans

Les últimes enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió pronostiquen una participació força elevada en el referèndum de l’1 d’octubre. Al març, quan encara no es coneixia la data i la pregunta però ja es plantejava si la gent votaria en un referèndum no pactat amb l’Estat, el 73,4% dels enquestats van dir que hi anirien, dels quals –restant-hi la bossa d’indecisos, i de vots blancs i nuls–, un 66% van dir que votarien que sí, i un 34%, que no. En l’últim CEO, fet públic a finals de juliol, ja amb la data i la pregunta damunt la taula, i amb l’hostilitat del govern i els jutges de l’Estat molt més acusada, els percentatges es reduïen lleugerament. El 67,5%, percentatge que seguiria superant els dos terços del cens, encara diuen que hi participaran: el 62,4%, per votar que sí, i el 37,6%, per dir que no. La xifra de tres milions de votants que alguns analistes diuen que n’asseguraria l’èxit suposaria al voltant d’un 54% del cens.

Els Mossos fan controls antiterroristes a les carreteres de Girona i a la frontera amb França

L’accés a Ripoll per la C-17, un punt on molts vehicles són aturats i escorcollats

barcelona
 

El Saló de Cent, novament obert als ciutadans

Barcelona
 

A la caça del terrorista número 12

barcelona / ripoll
 

Forn rebat la desarticulació

madrid
 
opinió

Mirem-nos als ulls

President de la Xarxa de Convivència
 

Confirmat el segon nen mort en l’atemptat de les Rambles

barcelona
 

Bel acusa l’Estat d’usar els atacs contra el procés

barcelona
 

L’entorn volàtil de Donald Trump

washington
 
MARIA MIRANDA
ALCALDESSA DE CASTELLDEFELS (PSC)

“L’orografia de la ciutat fa molt difícil la neteja”

Castelldefels