Territori
El llarg camí de la vegueria
Des del ‘Manifest pel Penedès' l'11 de setembre del 2004 han passat dotze llargs anys de reivindicacions
En aquest temps s'ha fet pedagogia sobre la història i la realitat d'un territori que ara superarà els límits provincials imposats pel franquisme
Des que, coincidint amb l'Onze de Setembre del 2004, l'Institut d'Estudis Penedesencs va fer públic el Manifest pel Penedès, fins al reconeixement de la vegueria del Penedès pel Parlament de Catalunya dimecres passat, ha passat un llarg recorregut de dotze anys de canvis i incerteses. El compromís de la societat civil del Penedès, a través de la Plataforma per una Vegueria Pròpia (PVP), ha tingut en aquest temps un paper fonamental que ha donat sentit a una iniciativa que va néixer de la ciutadania per trencar estereotips interioritzats com la divisió provincial imposada durant el franquisme i que va trinxar el Penedès entre Barcelona i Tarragona.
La PVP va néixer el 27 de gener del 2005. Mesos després (el maig del 2005) es va començar una campanya d'adhesions a la qual es van sumar entitats cíviques i culturals, organitzacions vinculades al sector econòmic i del vi, i també persones a títol individual. I simultàniament la plataforma va començar a buscar suports polítics per presentar mocions als ajuntaments en què demanava el compromís de les administracions locals en la creació d'un àmbit de planificació per a un territori històric, interrelacionat des del punt de vista de les infraestructures i els serveis i amb una clara necessitat de trobar un eix vertebrador per a la futura planificació. Dels 72 municipis de la nova vegueria 67 s'hi van mostrar d'acord, a més dels quatre consells comarcals: Alt i Baix Penedès, Garraf i Anoia.
L'àmbit al Parlament
Un any després (2006) va començar la tramitació parlamentària de l'àmbit de planificació que es va interrompre quan Pasqual Maragall, aleshores president de la Generalitat amb un pacte amb ERC i ICV, va convocar eleccions anticipades. La tramitació ja no es reprendria fins a final d'any. Després de les eleccions es va mantenir la correlació de forces al govern de Catalunya, tot i que amb un canvi de cares. José Montilla va ser elegit president i va confiar novament en l'exalcalde de Girona Joaquim Nadal com a conseller de Política Territorial. Nadal era contrari a la introducció de la vuitena vegueria en el projecte de llei de reordenació territorial que prepara el govern, però la PVP va continuar fent accions al territori. No podia permetre que la flama s'apagués, i va organitzar una trobada de bestiari festiu de la vegueria a Vilafranca (2007), la Nit de la Vegueria (2008), va instal·lar rètols a les entrades dels municipis adherits a la campanya a favor de la vegueria del Penedès, i va celebrar la primera diada castellera de la vegueria (2009).
El govern decideix
El febrer del 2010 el govern va presentar el projecte de reordenació territorial de Catalunya, en què recuperava les vegueries, però el Penedès continuava trinxat per les línies provincials: l'Alt Penedès i el Garraf estan incloses en la vegueria de Barcelona, el Baix Penedès queda inclòs en la vegueria del Camp de Tarragona, i l'Anoia queda inclosa en la vegueria de la Catalunya Central. El Penedès no llança la tovallola. El 14 de juliol del mateix any el Parlament va aprovar per unanimitat la creació d'un àmbit de planificació conjunt per a les quatre comarques. I tretze dies més tard, amb els vots dels grups del govern (PSC, ERC i ICV-EUiA) va aprovar la llei de vegueries sense el Penedès.
El 2010 hi va haver eleccions i canvi de govern. CiU, en minoria, recupera la presidència de la Generalitat amb Artur Mas i el 2011 els grups parlamentaris de Solidaritat Catalana per la Independència i CiU van presentar una proposta de modificació de la llei de vegueries per incloure-hi la del Penedès. Però aquella legislatura és molt curta i la demanda va decaure el setembre del 2012, quan Mas va convocar eleccions anticipades. El desplegament de les vegueries havia quedat ajornat el juny del 2011 després de la sentència contra l'Estatut. Des d'aleshores, mentre l'àmbit territorial es consolida, el debat sobre la inclusió de la vuitena vegueria no acaba de trobar el moment. CiU el recupera, però el maig del 2015, amb la nova convocatòria d'eleccions de Mas, es torna a aparcar, fins a la primavera passada. És l'acord entre JxSí, el PSC, CSQP i la CUP el que fa possible la recuperació del debat i la tramitació que va acabar dimecres amb l'aprovació de la modificació de la llei que, segons els implicats, esmena el pecat original de la llei aprovada el 2010.
LA DATA
LA XIFRA
El ‘clic' del pacte del Tinell
Era el 14 de desembre del 2003 i Pasqual Maragall (PSC), Josep-Lluís Carod- Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV-EUiA) presentaven l'Acord per un govern catalanista i d'esquerres, més conegut com a pacte del Tinell. Aquest pacte va portar Maragall al capdavant de la Generalitat després de presidències de Jordi Pujol durant 23 anys. El nou pacte se sustentava en quatre pilars: més i millor autogovern i més qualitat democràtica, un nou impuls econòmic per a Catalunya; Catalunya, una nació socialment avançada, i una nova política territorial i ambiental.
Els principis del pacte recollien la necessitat de plantejar una reordenació de l'administració pública, buscant l'eficiència dels recursos i donant valor al principi de subsidiarietat. I aquests ideals van fer un clic i van despertar un esperit latent en un territori que havia viscut durant dècades una ordenació territorial imposada que no coincidia amb el llegat històric.
Són els ideals del pacte del Tinell els que obren els primers interrogants. I de les preguntes sorgeixen les respostes i es reviu un anhel que havia fet alguns tímids intents amb el Gran Penedès proposat pel PSC als anys vuitanta i amb estructures com la Mancomunitat Penedès-Garraf, com una eina per resoldre la gestió de l'aigua.
