Política

opinió

Lluís-Ignasi Pastrana Icart

Silenci... Rebel·leu-vos

Els actes de Tarragona i Madrid han estat el millor entrenament de la no-violència
El poble ha de liderar el procés, però que ningú es confongui: ens necessitem totes

L’acció de Silenci... Rebel·leu-vos, en bona part, està inspirada en la frase de Luther King “La major tragèdia no és la brutalitat dels homes dolents, sinó el silenci dels homes bons. No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels sense ètica. El que més em preocupa és el silenci dels bons.” I sorgeix de la necessitat d’interpel·lar la societat en general, i els col·lectius de jutges, fiscals i policies en particular, davant la infracció sistemàtica dels principis i límits del dret penal i de l’alarmant retrocés en la consolidació de drets i llibertats que, reconeguts a la Constitució espanyola, semblaven lliures de qualsevol atac.

Després d’un any, crec que no ens queda més remei que reconèixer que no ha estat gens fàcil la interactuació amb els integrants d’aquests col·lectius, ja que tot i haver parlat amb jutges que es defineixen com a progressistes o més o menys en la línia de Podem, resulta que finalment aquests jutges callen. També hem observat que callen jutges que pertanyen a col·lectius o associacions com ara Jutges per la Democràcia, així com fiscals “molt d’església” i de família molt catalana o catalanista, coneguts per tothom, que també han callat i no s’atreveixen a manifestar cap tipus de desacord davant les immoralitats i injustícies que hem viscut, que estem vivint i que encara hem de veure i viure tal com estan les coses.I, malauradament, aquest any també hem conegut policies que diuen que tenen vocació de justícia, però que també callen, ja sigui per un corporativisme mal entès o per no posar en risc la que acaba sent la seva trista professió. Uns policies que, en comptes de garantir els drets i llibertats dels ciutadans i donar-los seguretat, són capaços de no denunciar actuacions sistemàtiques al marge de la llei dutes a terme pels seus companys de professió. I tristament no em refereixo només a membres de la Guàrdia Civil o del Cuerpo Nacional de Policía, sinó també, i en bona mesura, a integrants del cos de Mossos d’Esquadra.

L’experiència a Tarragona, que precisament aquest dimarts dia 11 va complir un any, ha estat brutal. El convenciment i la persistència dels integrants de Silenci –que en bona part no es coneixien entre si, vinguts de diversos llocs i per diverses raons– han permès, durant aquests dotze mesos, unir-nos per la defensa d’uns mateixos objectius: la recuperació de drets i llibertats, l’alliberament dels presos i la consecució del dret a decidir. D’altra banda, tant aquest any davant del Palau de Justícia de Tarragona com, i sobretot, els quatre mesos davant del Tribunal Suprem i l’Audiencia Nacional de Madrid, han estat el millor entrenament de l’acció no violenta que podíem haver imaginat. No hem d’oblidar, com sovint ens recorda Pepe Beúnza, que som aprenents de la no-violència.

Vull agrair a Madrileños por el Derecho a Decidir, a la cuadrilla, Ernesto, Pedro, Pablo, Juanma, Mireille, Robert, Leti, Rosa, Concha, Jaime, Africa... i molts més, fins a una quarantena de persones, la seva ajuda, sense la qual l’acció ben segur que no hauria estat possible. Gràcies també als silenciosos de Tarragona per haver incrementat el seu esforç davant del Palau de la Injustícia. Lerin, Albert, Silvia, Luis i tota la resta, per haver possibilitat l’acció a Madrid.Però, per sort, no ha estat solament el col·lectiu Silenci, ni de bon tros. La resposta ciutadana ha estat sorprenent a tot el país. I així, iniciatives com ara les concentracions periòdiques i incansables a Lledoners, Mas d’Enric, la presó de Tarragona (gràcies, Òscar), la tercera joventut de Tarragona, els avis i àvies de Reus, les Teixidores per la República, els milers i milers d’actes i accions reivindicatives que han portat a terme tots i cadascun dels CDR..., així com la iniciativa de les autoinculpacions dutes a terme per Taca d’Oli, amb més de 1.300 autoinculpacions presentades a la fiscalia de Tarragona, la qual ha respost que cap dels actes de preparació i d’execució del referèndum constitueixen delicte (tot i que són en bona part els fets que s’estan jutjant al TS), són totes mostres de la força del nostre poble.

Com diu Maria Arnal musicant Brossa, potser, “la gent no s’adona del poder que té”, però tota la gent que ha participat conscientment i perseverantment en aquestes dues accions ha demostrat, com ho van fer els centenars de milers de catalans l’1 d’octubre, que la ciutadania comença a estar preparada per plantar cara a l’Estat i rebel·lar-se amb les eines més potents que la no-violència posa al nostre abast: la desobediència civil i la no-cooperació. No obstant això, cal dir que, molt probablement, l’altra cara de la moneda d’aquesta resposta i perseverança de la ciutadania ha estat formada per polítics, partits, entitats, organitzacions i alguns dels seus líders, que, tristament, podem afirmar que no han estat a l’altura de la ciutadania. I dic això perquè, també a Silenci, així com en centenars d’iniciatives de tot Catalunya, hi ha gent de tota mena, gent d’arreu, amb diferències importants, però que han tingut clar des del principi quin era l’interès de país, cosa que massa sovint, per no dir sempre, han volgut ignorar aquells que constantment s’estan mirant el melic i el de les seves organitzacions, contemplant qualsevol altra acció que no sigui la seva de manera desconfiada i amb una superba indiferència.

Però, d’això, també n’hem d’aprendre, i aprofitant l’experiència que ens donen els errors comesos, l’exemple de la fermesa i perseverança de la ciutadania, la força de la feina ben feta i l’aprenentatge d’aquests errors, ara és l’hora de fer un salt qualitatiu i definitiu endavant, és l’hora d’adonar-nos del poder que tenim. Crec que ha arribat l’hora que sigui el poble el que lideri el procés que ens ha de portar a ser el que volem ser. En paraules d’en Llach, és l’hora de “caminar per poder ser i voler ser per caminar”. I que ningú es confongui: ens necessitem totes, totes, i més unides que mai. I no han de caldre reunions per decidir qui dels partits i entitats va a la capçalera de la mani. No, a partir d’ara, a la capçalera de la mani hi ha d’anar el poble, que és el protagonista d’aquesta lluita; i la ruta de la mani l’ha d’establir el poble, que és qui ha demostrat per on vol anar; i quin haurà de ser el final de la mani ho ha de decidir el poble, que és qui sap on vol anar a parar. Però a la mani hi hem de ser tots, partits, sindicats, entitats, organitzacions professionals, CDR, tots. Estic convençut que amb la no-violència podem assolir el que vulguem. No serà fàcil, és clar, haurem de patir, però les principals eines de la no-violència, la desobediència civil i la no-cooperació, són les nostres millors armes, les eines que ens han de permetre manifestar la nostra consciència de poble. Cal la ferma manifestació del nostre íntim convenciment del que hem de fer i que és per això que ho fem. Aquests dos requisits en mans d’un poble són suficients per derrotar l’Estat més poderós.

I és veritat, a l’Estat no li fan por els polítics, perquè si convé els empresona; ni li fa por la política, que si convé la judicialitza; ni tan sols els partits i les organitzacions, que hem vist que quan li convé també els il·legalitza. A l’Estat, el que realment li fa por, no en dubteu, és la ciutadania, la ciutadania organitzada. Una ciutadania disposada a no cooperar i a desobeir les lleis que considera injustes, i a fer-ho, no com una tàctica ni com una estratègia, sinó pel ferm i íntim convenciment que desobeir és el que hem de fer: “Quan la injustícia es converteix en llei, la rebel·lió esdevé un deure.” Thomas Jefferson.

I si fins ara la dinàmica ha estat la de les mobilitzacions en forma de concentracions o manifestacions multitudinàries (entre altres, les diades de l’11 de setembre), ara, n’estic convençut, és el moment de les autoinculpacions, també multitudinàries. I quan parlo d’autoinculpacions no em refereixo a autoinculpar-nos de cap delicte, sinó a autoinculpar-nos d’uns fets que no són ni haurien d’haver estat mai considerats delictes.

Finalment, si fins ara un dels crits que més s’han sentit i que més han caracteritzat les mobilitzacions ha estat “els carrers seran sempre nostres”, i efectivament s’ha estat al carrer i s’hi continua estant, voldria proposar-vos que a partir d’ara el crit sigui “omplim les presons”, i també portar-ho a terme. I això, com a màxim exponent de la desobediència a l’Estat per part d’un moviment que ha de resultar imparable i que ens ha de portar definitivament a l’assoliment del nostre objectiu, que no és sinó la consecució del dret a decidir. Decidir nosaltres el nostre futur, el futur que sigui, però el que decidim nosaltres, “tots nosaltres”. I que no s’enganyi ni ens enganyi ningú: per a aquesta lluita definitiva, necessitem líders. I, personalment, deixeu-me dir que, ara com ara, qui ha de liderar aquest ampli moviment crec que ha de ser, indiscutiblement per part nostra i indefugiblement per part d’ell, Jordi Cuixart. Sigui en llibertat des dels carrers, sigui privat de llibertat des de la presó. Fins i tot m’atreviria a dir al mateix Cuixart: “T’agradi o no t’agradi...” Jordi, disculpa..., però “el poble mana”. Seguim!!!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Col·legi d’Economistes insta els líders polítics a “obrir un procés de negociació” per trobar una “solució pactada”

Barcelona

Denuncien que un jove ha perdut part dels testicles per una agressió de la Policia Nacional a la T-1

barcelona

Els comuns reclamen explicacions a JxCat i ERC per “animar la gent a anar a l’aeroport i rebre’ls a cops de porra”

Barcelona

La Intersindical avisa que després de la sentència “qualsevol manifestació es pot llegir des de l’òptica de la sedició”

barcelona

El pare de Junqueras tem no veure’l mai lliure

Barcelona

Puigdemont demanarà la restitució dels seus drets com a diputat del Parlament

Brussel·les

El ferit de lesió ocular a l’aeroport del Prat, pendent d’una operació per intentar salvar l’ull

barcelona

Cancel·len 45 vols dels 986 programats al Prat perquè els avions no van poder arribar

El Prat

JxCat, a Calvo: “El que és una irresponsabilitat és empresonar gent innocent i de pau”

Barcelona