La reacció m’ha semblat correcta. El que passa és que hi ha aquesta escalada de conflicte en relació amb el llaç groc amb aquells partits polítics que han intentat convertir-lo en un símbol d’ideologia política, quan no ho és. El que fa és no normalitzar el que no és normal, que és tenir presos polítics.

S’estan acabant els detalls. Organitzar una manifestació és sempre una qüestió relativament complexa, tot i que a l’ANC hi tenim experiència. Però aquest cop és en una ciutat on no n’hem organitzat cap. Tenim el suport de col·lectius d’allà. La idea és que el mateix missatge que donem aquí també el puguem donar allà, que és on s’està fent el judici. I és anar-hi a dir que l’autodeterminació és un dret i que no la podem convertir en delicte.

Aquesta manifestació clou el cicle de manifestacions unitàries que vam començar el dia d’inici del judici, que van continuar amb la de Barcelona del 16 de febrer i que van seguir el dia de la vaga del 21-F. Els actors que les hem organitzat en l’àmbit de Catalunya són els grups parlamentaris Junts per Catalunya, el grup republicà i la CUP, l’ANC i Òmnium. En el cas de Madrid, s’hi afegeixen un reguitzell de col·lectius, molts dels quals ja es van manifestar a la Plaza del Sol el dia 1-O per les càrregues policials.

Sí, ens estem manifestant a la capital de l’Estat que està exercint l’opressió política i és el lloc on s’està fent aquest judici.

Comptem que no. Hi haurà servei d’ordre i la Delegació del Govern és la responsable de garantir la seguretat.

L’Assemblea té la tradició de no donar xifres de les manifestacions. Però la xifra no és el més rellevant. Comptem que serà una manifestació important. És el símbol del que representa fer-la a Madrid. La comparació més adient seria amb la manifestació que es va fer a Brussel·les el desembre del 2017; dimarts teníem 400 autocars plens. A Brussel·les n’hi havia 216.

És desagradable veure com testimonis i acusats s’han de justificar de coses que no haurien d’estar judicialitzades, com ara el dret d’autodeterminació. És un judici polític. Des de l’Assemblea volem convertir-lo en un altaveu de denúncia; volem extreure’n arguments que reforcin la nostra causa de l’autodeterminació.

No ens agafa gaire bé. Estem faltats d’una estratègia unitària cap a la independència. Per a les eleccions de fronts exteriors, com ara les Corts espanyoles o el Parlament Europeu, hauria anat molt millor tenir una estratègia unitària, sòlida i ben travada entre els partits independentistes i que les eleccions fossin instrumentals. Malauradament, no ens hi trobem. Estem sortint d’un dol, el de la tardor del 2017. No s’han acabat de refer les confiances polítiques i hi ha una lluita per l’hegemonia electoral; tot això no hi ajuda. I això es reflecteix en la base independentista, que està desconcertada.