“No s’entén que se m’hagi denegat ser testimoni”

Estem davant un judici polític que jutjarà delictes que no s’han comès i que se celebra contra totes les persones que van votar a favor de la independència i contra les que legítimament ho van fer en contra. L’afronto com un acte de venjança orquestrat pels poders de l’Estat espanyol perquè, insisteixo, no hi ha hagut cap delicte. És una farsa de judici, no hi ha res que justifiqui la causa penal ni la presó preventiva que han patit durant més d’un any els companys i companyes encausats.

He transmès als companys empresonats, no només aquests darrers dies, sinó durant tots aquests mesos que han estat privats de llibertat, la meva solidaritat i afecte davant una situació injusta i humiliant.

L’única sentència que contemplo és l’absolució. Ara bé, si hi confio ja és una altra cosa, atès com s’ha comportat l’Estat des de l’inici del procés. L’admissió de la querella del fiscal Maza, el 31 d’octubre del 2017, redactada basant-se en un relat fictici, ja va marcar clarament quina seria la línia d’actuació de la judicatura espanyola en tot el procés. I fins ara no se n’han mogut ni un mil·límetre.

En qualsevol país democràtic del món hauríem d’esperar imparcialitat d’un tribunal, però cal recordar que el document del fiscal Maza en la querella inicial portava per títol “Más dura será la caída”, tota una mostra d’intencions de per on volen que vagi el procés judicial. La interlocutòria del Suprem i totes les decisions que s’han pres fins ara no deixen dubte de la manca de garanties jurídiques que s’han comès en tot el procés.

En absolut. Les garanties deixen d’existir en el moment que es decideix celebrar el judici polític, que vol dir fiscalitzar i acusar unes persones per motius ideològics. Quan això passa, la democràcia queda en suspens. La fase d’instrucció ha estat construïda amb un relat inventat curull d’irregularitats. S’ha distorsionat la realitat i el que ara es fa és jutjar uns delictes que no van succeir.

... I han acceptat el testimoni de tota la cúpula policial i dels mateixos agents de la Guàrdia Civil que van participar en la investigació del jutjat número 13 de Barcelona, el famós sumari que ja condemnava de facto els presos polítics. Tampoc han acceptat el testimoni del rei Felip, el cap de l’Estat que el 3 d’octubre va decidir suspendre el seu rol institucional per passar a fer política. Aquesta arbitrarietat no és un bon presagi de cara al que en pugui sortir d’aquest judici.

És una nova mostra de la manca de garanties i d’imparcialitat d’aquesta farsa en forma de judici polític. La justícia espanyola sap perfectament que soc resident legal belga i hi ha organismes de l’Estat que m’envien documentació al meu domicili belga. Per tant, no es pot entendre que s’hagi denegat la citació com a testimoni i més quan van decidir separar-me d’aquesta causa i retirar l’euroordre contra mi. Han vulnerat, una vegada més, un dret dels acusats.

N’hauria de tenir molta. La resolució del tribunal de Schleswig-Holstein marca el camí de l’absolució dels acusats perquè deixava molt clar que tot el que vam fer no constitueix en absolut un delicte de rebel·lió ni de sedició. La sentència alemanya confirmava que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, agradi més o menys, no és un acte violent, ni dels qui l’organitzen ni dels que hi participen. I això ho va dir la justícia alemanya. Si Espanya té un criteri diferent del d’un dels estats més importants de la Unió Europea, el problema el té Espanya, que haurà d’assumir amb totes les conseqüències les futures decisions dels tribunals europeus.

Continuar mostrant, com ha fet fins ara, la màxima unitat d’acció i l’actuació no-violenta, pacífica i cívica.

Si arriba una sentència condemnatòria, hi haurà una clara majoria de catalans i catalanes que tindrem tota la legitimitat per prendre decisions que ja van ser preses al Parlament i ratificades en un referèndum la tardor del 2017.

No sabem quant pot trigar a arribar aquest moment, pot ser un procés llarg, com adverteixen els advocats de la defensa, i per tant no tindria sentit que estiguéssim de braços plegats durant mesos o potser anys. Confio en el Tribunal Europeu de Drets Humans, però també confio en la reacció pacífica i determinada de la gent.

És evident que més enllà de les possibles condemnes individuals hi ha una clara voluntat d’intimidació amb una condemna general contra tot un país. Però la pregunta és: Com ho hem d’assumir? Ha de ser justament al revés: com més injustícia, més acció política i més unitat, a les institucions i al carrer, per defensar els nostres drets i llibertats.

Avui Catalunya està més a prop de la independència que fa un any i mig. En tot cas, no vam dir que seria un camí fàcil de transitar i penso que la majoria de la ciutadania així ho va entendre. L’1-O va ser un primer pas, fonamental i imprescindible per assolir l’objectiu, però cal continuar avançant sense perdre en cap moment la posició assolida. Ara, amb el judici, iniciem una segona etapa d’una mateixa lluita encaminada a assolir els reptes democràtics que ens vam proposar i als quals ningú no renunciarà. Ens volien derrotats i estem més determinats que mai a fer efectiu el que vam iniciar l’octubre del 2017. Els resultats de les eleccions imposades per Rajoy el 21 de desembre ja van mostrar que no ens rendim. I no ens rendirem mai a pesar de les adversitats. Cada acció repressiva perpetrada per l’Estat ens confirma que estem al costat correcte de la Història.

Que no facin cas de qui ens vol dividits i derrotats, que forma part d’una maniobra propagandística dels aparells polítics, judicials i mediàtics de l’Estat espanyol. Si ens mostrem units i determinats per culminar la transformació del país que ens vam proposar fa un any i mig la culminarem, més d’hora que tard. Avui, Catalunya és una entitat política, un actor polític, és a l’agenda europea, és coneguda a tot el món. Això no havia passat fins ara. No hi ha alternativa. Viurem en un país pitjor si abandonem l’objectiu de la independència.

És una possibilitat que hem de tenir en compte. Dubto que el jutge Llarena, que deu continuar sent l’instructor de la peça separada, permeti que uns siguin a la presó i d’altres continuem a l’exili.

El que he fet des del primer dia que vaig arribar a Bèlgica: posar-me a disposició de les autoritats judicials del país on actualment resideixo.

Estic preparat per a un exili llarg i per continuar internacionalitzant el conflicte amb instruments com ara el Consell per la República.

Sí, sempre estaré a disposició de la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya i crec que seria un senyal de respecte a la democràcia per part de l’Estat espanyol permetre que el candidat proposat pel Parlament pugui exercir la seva responsabilitat amb totes les garanties jurídiques.

A Junts per Catalunya no hem sortit mai del principi que cal respectar la voluntat majoritària d’un Parlament sobirà, i treballarem en aquesta direcció, per respecte al Parlament i a la voluntat majoritària del poble de Catalunya expressada a les urnes el 21 de desembre del 2017.

La pregunta és si hi ha la voluntat de fer efectiva aquesta investidura. L’efectivitat d’una decisió passa per respectar per damunt de tot la plena sobirania del Parlament i obrar amb totes les conseqüències. El Parlament no pot estar sotmès a la voluntat política del govern espanyol ni dels jutges, sinó que es deu únicament i exclusivament al poble de Catalunya.

Hem hagut de ser comprensius amb els partits i les persones perquè passen situacions molt difícils. Els partits tenen els dirigents a la presó i a l’exili, i això condueix a dificultats objectives i també a errors. I el principal error és abandonar la unitat en un conflicte que continuarà durant molt de temps. Hi ha unitat al carrer; la gent ens ho exigeix, i cal traslladar-la a tots els àmbits. Qualsevol que trenqui aquesta unitat haurà d’acceptar la responsabilitat del que ha fet.

Com més units anem, no només a les eleccions europees, sinó a les municipals i als futurs reptes electorals que es presentin, molt millor. Davant situacions de repressió com les que estem vivint, amb empresonaments i exili, les antigues lluites electorals entre sigles polítiques no tenen cabuda.

Reitero la meva proposta d’anar junts en una llista el més unitària possible per poder ser més forts a Europa. Em vaig oferir per formar part d’aquesta llista i la meva oferta és vigent, però l’única premissa és la unitat, no pas el lloc que ocuparia.

El govern de Sánchez està demostrant que no té un projecte per a Catalunya quan diu que no té previst ni tan sols parlar del dret a l’autodeterminació, que és el que demana un 80% de la població de Catalunya. Tot i que les formes són més agradables que les del govern de Rajoy, els resultats són els mateixos. No accepten ni tan sols la figura del relator a les negociacions perquè personatges com el senyor Felipe González s’hi mostren en contra.

Nosaltres no ens aixecarem mai d’una taula de diàleg, no ho hem fet en tot el procés ni ho farem ara.

És altament preocupant que els dos partits de la dreta nacionalista espanyola, PP i Cs, lluny de formar un cordó sanitari contra l’extrema dreta, com fan els seus homòlegs europeus, s’acostin a les posicions feixistes de Vox, primer a Andalusia i ben aviat al conjunt de l’Estat com així hem vist a la manifestació d’aquest diumenge a Madrid.