Opinió

Tribuna

El desert nevat

“El llargmetratge ‘Rams' commou perquè conta
coses de veritat

El dia que va morir Johan Cruyff, me'n vaig anar al cine per no haver d'aguantar els diversos programes d'homenatge al profeta del gol –Cruyff és una experiència massa íntima perquè uns quants tertulians te la rebreguin a força de tòpics–. En vaig sortir dues hores més tard profundament commogut, pensant que feia temps que no m'explicaven una història tan autèntica i amb una economia de mitjans tan radical. La pel·lícula –primer llargmetratge d'un jove director islandès, Grímur Hákonarson– es deia Rams (El valle de los carneros), i la sessió era en versió original subtitulada en castellà. De fet, es tracta d'una pel·lícula amb poc diàleg (i amb molts de silencis), però cada una de les paraules que gasten els personatges sembla essencial (com, d'altra banda, semblen igualment essencials cada una de les imatges, cada una de les seqüències, també amarades de silenci i d'intenció poètica).

Aquesta és la història de dos germans d'uns seixanta anys, que viuen davant per davant, en sengles granges, en una extensa vall islandesa, pelada d'arbres, que en les estacions fredes queda colgada de neu. Fa quaranta anys que els dos homes no es parlen. I tots dos es dediquen a la cria d'ovelles: uns esplèndids exemplars llanuts, que són prenyats, quan toca, per uns marrans ben banyuts, que també fan molt de goig. Al començament de la història, se celebra un concurs per determinar quin és el millor marrà de tota la vall. Els dos dels germans protagonistes queden finalistes, però només en pot guanyar un. El disgust del que no ha quedat primer és colossal!

De cop, es descobreix que una terrible malaltia afecta l'exemplar guanyador, i això desencadena una crisi immediata a tota la vall: cal sacrificar-ne tots els caps de bestiar, i sotmetre corrals i terrenys a una severa desinfecció. El llinatge de cèlebres ovelles dels dos germans es perdrà per sempre, si no fos que... ¿Per què commou tant, aquesta història que passa en els límits de la civilització? (un dels dos germans té telèfon, microones, ordinador, però no sabem si fa ús d'Internet: el seu món és petit, el de la vasta vall, però alhora molt dens de simbolisme). Doncs commou perquè amb una narrativa diàfana, d'una elemental senzillesa, conta coses de veritat, sense gens d'ornament ni retòrica: la soledat dels germans grangers, el refugi de tots dos en la passió pels animals, la vida tan austera que menen, tan lluny del que sovint omple la nostra... L'adversitat torna a ajuntar-los, i un dia trenquen el gel per tornar-se a dirigir la paraula. Per la fondària, sembla un relat bíblic! Al final, patiran, com els dos protagonistes de Tolstoi, una fatal tempesta de neu. En aquest punt, l'espectador ja s'ha fet d'allò més conscient de la meravella de la història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.