Opinió

Caiguda lliure

L'infortuni dels malalts sense febre

Eva Vàzquez / [email protected]

Caure malalt és descendir almenys un grau en l'escala de la normalitat, ser per tant una mica menys ‘normal' que els altres

i caure malalt ja és una desgràcia, no hi ha res més desventurat que sentir-ne els efectes sense poder acreditar ni que siguin unes dècimes de febre. La barrera dels trenta-sis i mig no es franqueja pas tan fàcilment. Hi ha d'haver microbis molt eficients treballant dia i nit per produir el caldo prestigiós d'una infecció que certifiqui l'estatus oficial d'allitat forçós. No n'hi ha prou amb una mica de tos, aquella vaga opressió al pit, la caparrassa persistent: si el termòmetre, impertèrrit i exigent com un vell funcionari, no detecta cap sisme calòric, representa que estem perfectament sans. Excel·lent notícia. Però com és, doctor, que no em trobo gens bé?

L'expressió “caure malalt” no és pas gratuïta: comporta, és clar, una caiguda, l'ingrés en un estat de prostració, però el fet que l'acció del verb signifiqui “desviar-se d'una posició d'equilibri” l'investeix també d'una certa categoria moral. Caure malalt és descendir almenys un grau en l'escala reconeguda de la normalitat, ser per tant una mica menys “normal” que els altres. No és estrany que tants pacients s'hi aferrin com un signe de distinció, de la qual la febre seria la medalla d'honor, la prova categòrica que un ha saltat la ratlla d'allò comú. Fora d'ella, només s'admeten manifestacions patològiques subalternes, una congestió, una lleugera sinusitis, una bronquitis benigna (sic), variants totes elles tan poc dignes d'observació facultativa, que fins i tot el metge, en enviar-nos a casa sense ni un trist analgèsic, ens acomiada amb un gest de commiseració, com si ens acabés de denegar un subsidi.

Hi ha dos tipus de pacients reconeguts pel sistema sanitari: els feliços absents, que a penes han posat mai els peus en un ambulatori i l'historial dels quals envolta una enigmàtica nebulosa, semblant a la dels titulars dels comptes adormits, i els socis abonats, que són aquells que justifiquen l'existència del sistema mateix amb dolences delicades, costoses i recurrents. Entremig, s'estén el magma gris d'una tipologia de mal prescriure que formen aquells que presenten afeccions ocasionals, menors, vulgars i, per norma general, sense indicador febril. Són aquella tropa espellifada que entra a la consulta amb els ulls vidriosos, el nas encetat, la veu ronca i una feblesa integral, com d'humanitat flotant, i en surten amb un diagnòstic fantàstic, una mena d'absolució si no fos que sembla reprovatòria: “Vostè no té res.”


S



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.