L'eficàcia
Cal que el president de la Generalitat acabi aquesta discussió estèril i cedeixi en el que és secundari, les llistes, per concentrar-se en el que és cabdal, el procés
L'eficàcia és la virtut per fer. L'eficiència és el rati entre el que es fa i el cost de fer-ho. La política és poc eficaç i gens eficient, perquè el que es fa costa molt en temps, desgast i conflicte. És necessari combinar el resultat amb la imatge del resultat, fer el que es pretén tot deixant espai a l'aliat, insinuar perquè siguin els altres els que diguin i promoguin el que un mateix pretén... És difícil fer compatible tot això amb l'eficàcia.
És aquesta realitat la que porta els ciutadans a valorar poc els polítics. Tenen aquells el dret a exigir i a esperar que els polítics es comportin millor perquè esperen ser conduïts i liderats per ells. Per això els han elegit. Esperen, per tant, eficàcia en la gestió i exemplaritat en el comportament.
A Catalunya la ciutadania vol saber si hi ha una majoria prou àmplia al Parlament sortit d'unes eleccions autonòmiques, no hi ha altre camí, perquè el govern que tingui el suport d'aquesta majoria negociï amb el govern central la independència i un nou encaix de Catalunya i Espanya de manera que les dues alternatives es sotmetin a referèndum. És obvi, si d'aquestes eleccions no sortís una majoria suficient el procés s'acabaria aquí.
Les persones en tenen ja prou d'advertiments i consells sobre els avantatges i inconvenients de cada alternativa, volen decidir a partir d'una definició d'aquestes tan clara i precisa com sigui possible.
El President Mas ha proposat un camí que té un detall secundari, la llista única, i una qüestió cabdal, la majoria aconseguida seria per conduir la negociació. El Sr. Junqueras vol llistes diferents per cada partit amb un acord programàtic ampli pel que fa a la sobirania per aquells partits que la defensen, però el camí una vegada aconseguida aquesta majoria sobiranista no és tan clar. Es vol declarar la independència primer i negociar després? O, com proposa el president Mas, primer negociar, després fer un referèndum i finalment si hi ha majoria a favor de la independència, declarar-la? La discussió actual sobre si la llista sobiranista és única o no, deixa entreveure interessos partidistes. Per CiU, evitar que es manifesti la potencial feblesa del partit, i per ERC, ser la primera força política en vots a Catalunya. Els arguments a favor d'una alternativa i l'altra –es poden aconseguir més vots amb diverses llistes o és millor per a la imatge internacional una llista única– són força discutibles. Obliden, el president Mas i el Sr. Junqueras, que hi ha altres partits als quals la ciutadania també dóna suport? Es té la sensació creixent que els polítics parlen de grans principis i es perden en els detalls.
Que això és així ho demostra el cansament de la ciutadania que les enquestes fan palès, i fins i tot la pèrdua d'orientació d'associacions com l'ANC que fins ara han estat cabdals en el lideratge del moviment ciutadà i que han estat contaminades per aquestes disputes intranscendents. Cal que qui té la màxima autoritat en aquest procés, el president de la
Generalitat, acabi aquesta discussió estèril i cedeixi en el que és secundari, les llistes, per concentrar-se en el que és cabdal, el procés. No pot
perdre més temps si no vol malbaratar-lo. És també política saber negociar amb els particularismes del coaliat polític, la política és una sàvia barreja d'idealisme en l'objectiu i de pragmatisme en l'execució. El president Mas ha de saber que governa
un país complex i tot menys uniforme, però és aquest el seu; vana voluntat voler canviar-lo...
Però la ciutadania vol també que el govern governi. Catalunya té problemes greus, atur, corrupció, crisi... que requereixen acció, i ara l'acció és escassa. L'eina bàsica del govern és el pressupost, i el presentat al Parlament és irreal perquè el desencaix entre despeses i ingressos el converteix en un instrument d'impossible aplicació. Si algú necessitava una demostració que el finançament de Catalunya fa inviable el govern, aquesta és una prova irrefutable.
En altres circumstàncies hauria estat possible mantenir la legislatura fins al 2016, però ara, després d'haver promès els polítics a la ciutadania que hi haurien eleccions per fer reformes estructurals i amb uns pressupostos d'impossible aplicació, no hi ha més alternativa que convocar eleccions. És impossible esperar i és impossible que la ciutadania entengui les raons per fer-ho.
Necessitem veure que la política és eficaç i que en definitiva es resolen els problemes; si no passa, la reivindicació catalana, ser respectats a Espanya o ser independents, perdrà 50 anys, una vegada més.
