Truca'm

Buscar els ulls de l'altre, quan no es viu a prop, té molta virtut. És com menjar un alvocat i pretendre que l'altre trobi el pinyol i el rellepi. Les vies de comunicació actuals fan figa, són dantesques i creen malentesos fulminants, d'aquells de parem màquines o ens hauran de tancar. Quan el telèfon encara fa basarda perquè trucar és com esfondrar un mur d'aplom –la propera capa d'intimitat–, la xerradissa escrita passa per tants estadis que te'n fas creus. El Whatsapp és un invent del dimoni: de cop i volta, el collaret es trenca, sense saber d'on ve el coltell que l'esparraca. Les carones grogues ja no militen. Et trobes en un cul de sac terrorífic. Com hi ha món. Sabem que som fills de la por, però ens vam ben empassar allò del qui no arrisca no pisca. Respirem fondo i truquem: parlar ens fa humans i ens recorda que tenim llengua. De viva veu i amb el batec a les costelles –mentre no hi hagi ulls, ni llavis, ni mans–, el diàleg es fa amable, la rialla es contagia i els temes de conversa s'encavalquen com els amants que es claven els ossos després d'un dia de platja. Truqueu-vos, per exemple, quatre vegades cada dia. Quatre, nombre màgic. Sabreu de l'altre sense interferència, sense el malson de la malèfica escriptura del Whatsapp. I enyorar, abans de ser, seria un autèntic cataclisme. Temps a venir, quan us tingueu a frec de llavis, agraireu haver parlat abans, hores i més hores. I llavors, dins el territori dolç de la puresa, us farà l'efecte que no sou nous, que us coneixeu d'antuvi, d'aquells temps en què, com ara, formeu part del cor dels innocents.