La llebre

El novembre del 1978, la revista Seguem, que publicaven les Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya (JCDC), ja parlava d'aglutinar totes les organitzacions polítiques juvenils –incloses les JERC i Unió de Joves, per cert– en una Joventut Nacionalista de Catalunya, “perquè l'estat català, tot i no ser una cosa de quatre dies, sí que és una fita que sabem i volem realitzable”. Amb Jordi Pujol (auto)expulsat de la vida pública, Artur Mas descavalcat de la presidència –i disposat a fer la prepolítica que no va fer en una joventut despolititzada–, trencada la coalició CiU, amb Unió extraparlamentària i Duran de simple militant, no deixa de ser significatiu que el nou govern de la Generalitat el presideixi un convergent que prové de la JNC. S'han fet moltes anàlisis del nou govern. Totes, encertades. Sobretot, la que parla de la seva mitjana d'edat, perquè confirma que, com en el cicle de la Transició, ha sortit un tap i és l'hora dels qui tenen un altre imaginari. Però s'ha comentat menys el fet que cinc dels vuit consellers de Convergència, inclosos Puigdemont, la consellera de Presidència, Neus Munté, el conseller de Territori, Josep Rull, però també Jordi Jané i Meritxell Borràs, hagin passat per la JNC. I és significatiu, sobretot, perquè, en paraules de l'historiador que millor coneix la JNC, Josep Lluís Martín Berbois, la branca juvenil de CDC va actuar sempre “com a llebre” del partit, tant en l'eix nacional com en el social, tota vegada que se l'ha considerada sempre més a l'esquerra que el partit. I la conclusió és, per tant, que ara qui governa al Palau de la Generalitat és la llebre. Es podria dir també que el partit ha atrapat la llebre. Però això dependrà de com sigui la renovació en l'eix nacional i en l'eix ideològic d'un partit que segurament no canviarà de nom perquè el fracàs de Democràcia i Llibertat ha fet veure que la marca Convergència és encara la més potent. “El Barça ha tingut presidents bons i dolents, però sempre s'ha dit Barça”, pensa Mas.