Punt de fuga

S'ha acabat el 2015 i continuem instal·lats en els llimbs que hi ha entre el derrotisme i el fullderutisme, amb el punt de fuga al fons, però ben lluny, inabastable. El 2013 va ser l'any de la cadena humana. El 2014, el del 9-N. El 2015, el del plebiscit; mai ens havíem comptat. El 2016 pot ser el del govern rupturista o el de l'enèsim govern autonòmic, el del president Mas o el de la presidenta Colau. Fàcilment sabrem si aquell històric 48% d'independentistes metabolitza, si la base social del secessionisme trenca aquest sostre de vidre i es continua eixamplant, alimentat ara amb la frustració dels que falten per frustrar, els neoreferendaris que confien en una consulta a la manera de Cameron, la vella pastanaga. Els últims de les Filipines.

Entre els derrotistes hi ha qui lamenta que el procés ha acabat, però no ha ni començat; hi ha hagut simplement uns preliminars llargs, un prefaci abundós. Que la fórmula per investir Artur Mas president pugui ser considerada rocambolesca i estrambòtica no fa bona l'opció d'unes altres eleccions que no tindrien res de plebiscitàries i que s'encomanarien de les inèrcies espanyoles del moment.

Representa que estem marxant, però no hi ha desconnexió mental d'Espanya perquè desconnectar mentalment és infinitament més laboriós que aprovar una resolució rupturista al Parlament –qui se'n recorda!– o que crear estructures d'estat. Dos exemples. U: una sola portada d'un diari madrileny és capaç de copar una campanya catalana i condicionar el resultat electoral. Dos: si es repetissin les eleccions espanyoles, el fullderutisme s'hi tornaria a presentar i a presentar i a presentar sense parar. La cançó de l'enfadós.

Si per ventura el procés arriba a començar, perquè una alineació astral combinada amb el creixement de les marees i amb la curvatura de l'horitzó facilita que la CUP desempati amb ella mateixa, el 2016 serà l'any de més voltatge des que Mas es va fer independentista; l'any de l'aproximació definitiva al punt de fuga.