EU, impossible convergència?
Els preus dels països menys competitius creixen més ràpidament que la seva productivitat, i això implica empobriment i pèrdua d'eficiència
En qualsevol economia, els exportadors tenen més competitivitat que la mitjana del país i els importadors, menys. Si l'economia d'un país de la UE és poc competitiva generarà dèficit comercial. En un mercat sense traves a la importació i l'exportació, el país poc competitiu importarà el que li falta perquè li resulta més barat que no pas comprar el produït localment; per tant, importarà més que no pas exportarà. Això crearà un desequilibri perquè amb moneda única no hi ha recurs a la devaluació per corregir-lo, és a dir, que l'importat surti més car i l'exportat sigui més fàcil de vendre perquè per als de fora resulta més barat.
Aquest desequilibri comercial no es pot mantenir per temps indefinit, s'ha de compensar. La manera de fer-ho serà transferir recursos des dels països més competitius als menys competitius, però això no solucionarà el problema perquè la injecció econòmica compensatòria generarà més consum i amb més consum, més desequilibri. Es continuaran important més béns i serveis, i això incrementarà el dèficit comercial, és un cercle viciós que no pas virtuós, tret que el transferiment de recursos al país menys competitiu es mantingui de manera permanent. Aquí es presenta la discrepància dels que són més competitius perquè no volen un mercat comú amb transferiments permanent de rendes. És el problema de Catalunya respecte d'Espanya o el d'Alemanya respecte de la UE.
Històricament els fluxos migratoris han estat una forma de transferiment de rendes, i per tant de reequilibri. El problema sintèticament es deriva del fet que el capital, els recursos i el talent es concentren a les àrees amb més competitivitat, i això contribueix a augmentar les diferències. La mà d'obra immigrada originària de les regions menys competitives pot reduir-les. Diu Jordi Angusto que el moviment de capitals i mercaderies és sempre més ràpid que el de persones i també que la modificació d'estructures econòmiques. Tot això tendeix a la divergència entre els que són més competitius i els que ho són menys. Els preus dels països menys competitius creixen més ràpidament que la seva productivitat, i això implica empobriment i pèrdua d'eficiència. La política financera és a la UE una competència de la Unió, i per tant si els interessos i la paritat de la moneda són fixos l'única manera de controlar la inflació és fer una política d'austeritat que té les conseqüències conegudes.
L'austeritat ha aconseguit corregir parcialment el creixement del deute, però menys l'estalvi. Segons Krugman, el més urgent és corregir l'excés d'estalvi, però dirigir aquest no és possible en una economia oberta i de mercat com és la UE. L'estalvi es concentra als països més competitius i qui el necessita són aquells que ho són menys... No hi ha autoregulació.
Fins ara la solució de la UE han estat programes de rescat i la contrapartida de l'austeritat per als països menys competitius, que ha precaritzat les seves economies. El dilema no té fàcil solució entre el països que comparteixen moneda, els menys competitius s'empobreixen perquè en no tenir mecanismes de devaluació externa han d'utilitzar els de devaluació interna, amb conseqüències socials greus, i si no és possible transferir recursos dels més competitius als que ho són menys de manera permanent, la divergència creix i l'estabilitat del sistema esdevé inestabilitat.
Aquesta diferent competitivitat dels països europeus és avui menys visible que abans de l'aparició de l'euro. De 1948 a 1999 la pèrdua de competitivitat respecte d'Alemanya dels països de la Unió menys competitius, Grècia, Espanya, va ser del 33% i10,4% i dels més competitius, Regne Unit, França i Holanda, va ser del 4,5%, 3,6% i 1,4%. La creació de l'euro ha ocultat aquesta realitat però subsisteix el problema. Es planteja, doncs, quina diferència és sostenible i corregible i quina necessita “cirurgia financera” major. Els problemes de Grècia eren coneguts i la crisi recent després de dos rescats era, i encara és, una realitat inevitable i irresoluble.
La qüestió es complica amb el temps i, o bé es transita cap a un sistema federal en el qual el govern central disposi de recursos per compensar les desigualtats dels estats membres generades com a conseqüència de la diferent competitivitat de les seves economies, o el sistema es mantindrà en crisi periòdica. Com deia algú recentment amb una no menor dosi d'ironia, el problema de la UE no és Grècia, és Alemanya, perquè és aquesta l'economia clarament diferenciada de la resta per massa competitiva i massa gran.
