Abengoa i el poder
En 150 anys no hi ha hagut actuació clara de l'Estat en favor de la indústria catalana
El primer que em va parlar d'Abengoa, l'empresa sevillana en crisi, va ser el malaguanyat Ernest Lluch, assassinat per ETA. Estic parlant de fa 30 o 35 anys. La posava com a exemple que alguna cosa es movia a Andalusia. Per primera vegada una família de l'alta burgesia andalusa posava en marxa una empresa industrial amb tecnologia avançada i ambició. Andalusia, encara avui, és una terra meravellosa, però en què no s'ha superat l'etapa dels “señoritos” i terratinents, que no té teixit empresarial i amb una estructura social que no facilita precisament el seu desenvolupament. Les grans empreses andaluses són totes de capital públic. Abengoa n'és l'excepció. Al marge de ser la primera amb capital privat, és també l'única multinacional que cotitza a la borsa, forma part de l'Íbex 35 –les més cotitzades–, i té una filial que cotitza a la borsa de Nova York. Abengoa és líder mundial d'energies renovables, però destaca també en l'enginyeria industrial, bioenergia i tecnologia de la informació.
Abengoa és una empresa davant la qual t'has de treure el barret. És molt possible que acabi malament, però això no treu cap mèrit a la seva trajectòria. Possiblement en els darrers anys no ha estat ben gestionada. Però el que m'interessa destacar és que una empresa magnífica com Abengoa “ha estat la nena consentida de l'administració autonòmica. Subvencions directes al capital, crèdits bonificats, concessió de licitacions i altres operacions publicoprivades han estat a l'ordre del dia” (La Vanguardia, 29 de novembre del 2015).
Els homes forts d'Abengoa són els Benjumea –la B de l'acrònim Abengoa–. Joaquín Benjumea, oncle del fundador, Javier Benjumea Puigcerver, va ser ministre de Treball, ministre d'Hisenda i governador del Banc d'Espanya amb el general Franco. El 1954 aconseguiren la nacionalització de les mines de Riotinto britàniques. Van ser protagonistes del desenvolupament del pol industrial de Huelva i ambaixadors de la Gulf Petroleum americana, que hi construí una refineria. El 2003 van tenir un problema amb la fiscalia anticorrupció, però el jutge arxivà el cas. Si la primera generació va ser franquista, la segona ha estat propera al PSOE: amics personals de Chaves, president de la Junta d'Andalusia, han incorporat a l'empresa consellers com Josep Borrell, Luis Solana i José Terceiro. En resum, Abengoa ha estat una empresa propera al poder i n'ha tret profit. No és cap crítica, només una constatació.
El cas d'Abengoa posa en evidència el que s'hauria pogut fer a Catalunya, si les nostres Abengoes haguessin estat properes al poder polític, que no ho han estat mai. La refineria de Tarragona va ser la vuitena de l'Estat a crear-se, tot i ser Catalunya el primer mercat per als productes petroliers. Les subvencions han estat escasses i producte de regateig. Les sancions, exemplars; les inversions públiques, com “poner una pica en Flandes”. Que jo recordi, no hi ha hagut mai en els darrers 150 anys una actuació de l'Estat clara en favor de les indústries catalanes. La llei és igual per a tots, però més igual per als catalans.
