Opinió

El que Obama ha fet bé

Són les aliances, el multilateralisme i la democràcia el que fa fort el lideratge dels EUA

Aquest és el títol d'un article recent de Gideon Rose que aporta dades inqüestionables i conclusions discutibles de la política exterior dels EUA dels darrers set anys.

En política interior la ràpida resolució de la crisi econòmica, el fet que els EUA siguin ara la nació del primer món que més creix, i la implantació del sistema de salut universal són actius indiscutibles dels darrers anys.

La base de la política exterior del president Obama és preservar l'essència de l'ordre internacional establert als 40 fent una política d'equip i de partenariat més que d'individualismes nacionals i lideratges extrems com va succeir als 30 amb el desenllaç final de la guerra. Aquest ordre es basa en la democràcia, el respecte entre les nacions, la no interferència en els afers interns, el lliure comerç i organismes internacionals amb pes i influència des de l'ONU a l'OTAN, l'FMI, el Banc Mundial etc. Per dur-ho a terme en les circumstàncies actuals és necessari pels EUA concentrar esforços i eliminar objectius no capitals. En aquest ordre internacional tothom hi pot prendre part si s'accepten les regles. La guerra freda va ser el resultat del rebuig del Pacte de Varsòvia a participar-hi.

Ucraïna és essencial per a Rússia però no per als EUA o la UE i, per tant, la resposta a partir d'aquesta valoració no podia ser la guerra. Si els EUA no van intervenir a Hongria al 1956, a Txecoslovàquia al 1968 o a Polònia al 1981, i avui aquests països són lliures i democràcies consolidades, la conclusió d'Obama, columna vertebral de la seva política, és que és esperable que això passi també a Ucraïna en el futur. No és missió dels EUA accelerar aquest procés, tant per capacitat d'actuar, no té prou recursos, com per plantejament estratègic. L'essència del seu pensament és que a llarg termini les democràcies superen les dictadures.

el President Obama ideològicament és un liberal amb ànima de conservador. Després dels 8 anys d'unilateralisme agressiu, de polítiques maniquees, de justificació d'accions preventives, i de guerres innecessàries de l'administració Bush, amb victòries militars a l'Iraq i l'Afganistan i qüestionables èxits polítics, era necessari retornar al que és essencial per preservar una comunitat de nacions democràtiques i tolerants que “pressionades” pel terrorisme anaven a un carrer sense sortida per una política més de revenja que de negociació.

Com diu Philip Gordon, funcionari de la Secretaria d'Estat dels EUA, “a l'Iraq es va intervenir i ocupar i el resultat va ser un car desastre. A Líbia es va intervenir i no ocupar i el resultat va ser un car desastre. A Síria ni s'ha intervingut ni s'ha ocupat i el resultat ha estat un car desastre”. La diplomàcia lateral i no implicada en el cor del conflicte no és feblesa sinó prudència.

Obama va intentar aproximar-se al règim iranià pel perill nuclear. Quan el govern ho va refusar va organitzar amb èxit una muralla de sancions econòmiques que va complicar l'economia de l'Iran i malgrat el rebuig del govern va impulsar una negociació que eliminant les sancions va permetre de manera verificable arribar a aturar el desenvolupament de la bomba atòmica, que hauria significat la desestabilització de la regió amb conseqüències imprevisibles. Ni guerra, ni distensió ni rendició...

La utilització de la diplomàcia ha permès aixecar l'embargament comercial a Cuba i ha eliminat un destorb més que un problema per a la política dels EUA a Llatinoamèrica quan fa anys que Cuba ha deixat de ser un perill per a la seguretat americana. L'embargament era absurd i introduïa un patiment injust per la població, però...

La protecció dels aliats a Àsia, Taiwan, Japó, Filipines i Corea del Sud, ha estat una constant de totes les administracions tant demòcrates com republicanes, però el creixement de Xina suposa un perill per a aquest equilibri. L'administració Obama ha aconseguit signar el Tractat de Comerç Transpacífic, que crea un mercat lliure per tots aquests països i alguns d'americans de la riba del Pacífic a excepció de Xina, al qual s'ha invitat a participar-hi si compleix les regles d'adhesió: comerç lliure i transparència, de les quals ara està lluny. Aquest joc d'incentius i desincentius és possiblement l'única política realista per condicionar la política xinesa. Una mostra més del realisme conservador del president Obama.

Són les aliances, el multilateralisme i la democràcia el que fa fort el lideratge dels EUA. És un llegat del president Obama perquè, com va dir Tocqueville, “està basat en el propi interès entès de manera intel·ligent”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.