Opinió

Paga-li el gall! (i II)

El que està fora de dubte és que Grècia no podrà pagar mai el seu deute

La història de la negociació de la troika amb Grècia s'ha conduït més en clau electoral per Grècia, i també pels països de la UE, que pactant amb Grècia les reformes que més ingressos fiscals li aporten i que més estimulen la seva economia. A voltes semblava que per als negociadors es tractava de demostrar qui manava, és a dir, qui posava l'última condició que la contrapart estava obligada a acceptar. El referèndum a Grècia tenia aquest objectiu malgrat que el resultat no ha millorat el posicionament grec, per a Europa la posició grega comptava menys que l'exemple per a la resta d'estats membres. S'havien de complir les regles, posició alemanya, per sobre de qualsevol altra consideració.

La qüestió a debat és si la sortida de Grècia de l'euro, seguida d'una devaluació probablement superior al 40%, és millor per a la seva economia a llarg termini; a curt és segur millor el pedaç d'un crèdit pont seguit d'un tercer rescat, perquè la devaluació suposaria una reducció del deute en la proporció d'aquesta, però també una dificultat per finançar-se i per tant de disposar d'una mínima liquiditat per mantenir el país en marxa. Diu Paul Krugman: “La sortida de Grècia de l'euro seria enormement perjudicial a curt termini però brindaria a Grècia l'oportunitat d'una recuperació real.” El que està fora de dubte és que Grècia no podrà pagar mai el seu deute, com no ho va fer Alemanya al 1923, al 1933, al 1953 i al 1989; però es podrà arribar a un superàvit net, superàvit sense el servei del deute? Si no es pot la sortida de l'euro és inevitable.

Un Estat petit com Grècia, amb un PIB de 209.000 M€, a Catalunya és de 205.000 M€, i 11 M d'habitants per 7,5 M Catalunya, ha posat en evidència les carències de l'estructura econòmica europea i de l'euro. La conseqüència és clara, no és aquesta tan sòlida com semblava...

La diversitat de les economies de l'euro fa extremadament difícil a la pràctica la moneda única. És necessària una estructura federal forta i amb recursos que permeti transferiments de despesa i inversió entre estats, endeutament global i una mínima harmonització fiscal. Les mesures per conduir l'economia en un estat federal són de caire polític i això obliga a un transferiment de poder dels estats membres al govern federal. És aquesta la dificultat amb què es troba la UE. L'alternativa és formalitzar regles fixes i automàtiques que obliguin els incomplidors a retornar dintre dels paràmetres fixats, és a dir, a l'ortodòxia financera.

La primera alternativa és la defensada per França i Itàlia; la segona, per Alemanya, Holanda, Finlàndia... El president Hollande i Itàlia a través del seu ministre de finances Pier Carlo Padoan, demanen més Europa i el ministre alemany de finances Schäuble, mecanismes automàtics de correcció del dèficit (solució imposada a Espanya amb reforma constitucional inclosa). Són dues visions oposades i irreconciliables... L'alemanya, interessada en el mercat únic per les seves exportacions i la limitació de la contribució intereuropea; la francesa reclama una major federació i cessió de sobirania. És possible que aquesta posició francesa sigui més  tàctica que estructural i per tant poc estable en el temps, França ha estat sempre un estat molt nacionalista, però la realitat és ara aquesta.

És per això que Alemanya ha manifestat la voluntat que Grècia surti de l'euro, s'establiria un precedent per als incomplidors i s'harmonitzarien les economies del estats que quedessin dintre de la Unió. França defensa el contrari: una UE amb la diversitat actual només és possible amb una UE més forta i amb més pressupost.

És una veritat incontestable que els països de la Unió fora de l'euro, Dinamarca, el Regne Unit o Polònia, han anat millor a partir de la crisi que els que estan dintre, limitats per una política monetària que no a tots convé, especialment a les economies més febles del sud d'Europa.

Però a la UE hi ha un altre debat: La recepta per a la crisi ha de ser l'estabilitat monetària, la contenció del dèficit i l'austeritat, o alternativament la injecció de liquiditat en el sistema tal com es va fer als EUA després de la crisi econòmica de 1929. Són aquestes les dues polítiques practicades ara, als EUA la segona i a la UE la primera. El resultat és evident, la UE creix a l 1,3% del PIB i els EUA al 2,3%.

Com va dir Sòcrates abans de morir, “paguem el gall”, Grècia l'ha de pagar, i en el judici que el va condemnar, “no sé jo qui porta la pitjor part... si jo que sóc el condemnat o vostès que són els jutges”, si Grècia, l'acusat, o la UE, el tribunal...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.