Opinió

Xina i el canvi (II)

La importància del materialisme a la Xina i de l'accés a un creixent nivell de vida tendeix a posar els drets i les llibertats en un segon ordre d'importància

La Xina ha estat per segles l'Imperi Central, central perquè el món girava al voltant de la Xina. No hi havia altra política a la Xina que la d'estabilitat per preservar la supremacia. La política exterior consistia a dividir i impulsar els conflictes entre els potencials enemics per afeblir-los i evitar invasions. La major obra militar xinesa és defensiva: la gran muralla. Xina ha estat la civilització més avançada des de la caiguda de l'Imperi Romà i no és superada per Occident fins al s.XVII amb la colonització d'Amèrica i Àfrica pels estats europeus i l'avantatge que els suposa l'accés a matèries primeres i mà d'obra barata. La Xina hauria pogut fer-ho al segle XV però hi renuncià per raons d'estabilitat política.

Ser xinÈs significa pensar, comportar-se i viure d'acord amb principis sancionats pel “cel” que exemplifiquen “la millor manera de ser humans”. Aquests principis inherents a la cultura xinesa per segles estan encara profundament arrelats. No sempre ha estat així, però els invasors de l'imperi, mongols, manxús, etc., han estat sistemàticament sotmesos per la superior cultura xinesa i avui encara, malgrat l'intent del partit comunista de donar preponderància a la ciutadania, l'ètnia Han és la dominant i els tibetans, uigurs, etc., són mers apèndixs del poder central de l'estat.

La cultura xinesa està basada en el confucianisme amb arrels ètiques i autoritàries. L'autoritat s'ha de respectar, però qui té el poder n'ha de fer un ús moderat en defensa dels drets del poble, que pot rebel·lar-se si aquell comet excessos i abusa de la seva posició d'autoritat i privilegi. Malgrat els anys d'ortodòxia marxista és aquesta una realitat social i cultural viva.

L'arribada d'occident a la Xina al s. XIX, amb confrontació militar inclosa i la seva superioritat en tecnologia i ciència, crea una crisi profunda a la Xina que es qüestiona per primera vegada a la seva història si ha d'abandonar radicalment la tradició com preconitzaven Hu Shih i més tard el Nobel de la Pau Liu Xiaobo. No és el cas de la manera com aquests ho pretenien, però els valors de la ciutadania han canviat i la consciència de tenir drets i reclamar-los és ara radicalment diferent de l'època Mao, quan mencionar el drets individuals i col·lectius ja era sospitós d'antimarxisme.

Avui el model del “Somni xinÈs” del president Xi Jinping està basat en benestar, materialisme, orgull nacional, i obediència a l'autoritat. S'ha incorporat també una certa idea de democràcia i llibertat però amb l'apèndix de “amb les característiques xineses” que mediatitza el principi tal com és entès a Occident. La importància del materialisme a la Xina i de l'accés a un creixent nivell de vida tendeix a posar els drets i les llibertats en un segon ordre d'importància. És aquest un principi útil per mantenir l'autoritarisme i la preponderància social del PCX. La idea d'autoritat suprema i culte a la personalitat tan present a l'època Mao ha tornat moderadament sota el lideratge de Xi Jinping però res és repetible. Sens dubte el concepte d'autoritat continua sent present a la Xina d'avui que busca bastir la tradició imperial i de comunisme ortodoxa al voltant d'un partit comunista que s'ha d'adaptar per sobreviure sense perdre la seva utilitat social i econòmica.

El problema de la demografia és greu a la Xina per l'envelliment de la població, que recull ara les polítiques de contenció de creixement demogràfic practicat en els darrers 30 anys, un fill per parella. L'esperança de vida ha passat de 35 anys a 75 i la població de més de 60 anys és ja el 15% del total al 2015 i serà el doble, 450 milions de persones, al 2050. La població amb capacitat de treballar ha començat a retrocedir, 941 milions al 2011 i 916 al 2014. La pregunta no és retòrica “Serà la Xina abans vella que rica?” L'estat ha mobilitzat polítiques actives per minimitzar el problema, des d'una major cobertura de les pensions, que han passat del 30% al 60% de la població del 2009 al 2012, però que encara mantenen diferències de prestacions grans entre els jubilats rurals, 137 dòlars, i els urbans, 3.300 dòlars. S'ha incrementat també la cobertura sanitària al 95% de la població al 2011 i s'han invertit en ensenyament superior 250.000 milions de dòlars per produir 195 milions de graduats al 2020.

Són aquestes mesures preses ràpidament i mobilitzant recursos ingents per resoldre problemes greus un dels atributs més valuosos de l'estructura social i política xinesa. És un motiu de reflexió per a Occident, convençut que el seu sistema és el millor i sobretot que no n'hi ha d'altre. El fets demostren l'error de la creença? 

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.