Opinió

La felicitat

Tot i els avenços i el millor nivell de vida, l'home continua sense trobar-la

El món d'avui ofereix un benestar material a la humanitat com mai ha existit abans. Hi havia al planeta 700 milions de persones el 1700, el 2012 n'hi ha 7.000, la població s'ha multiplicat per 10 i la producció mundial, per 140 en 300 anys, la qual cosa vol dir que la producció per càpita del 2012 de 10.100 €/any, sensiblement el nivell de renda és unes 14 vegades superior a la del 1700. És cert que el repartiment de la riquesa és desigual tant el 1700 com el 2012, però en tres segles les diferències entre els que més i menys guanyen s'han reduït malgrat la tendència dels darrers 30 anys, i per tant la població més pobra viu ara desenes de vegades millor que al segle XVIII.

La ciència i la tecnologia a partir de la revolució industrial han donat a la humanitat un recursos que eren impensables fa tres segles. Hem crescut en els darrers cent anys quasi el 3% cada any quan creixíem l'1,5% el segle XIX i el 0,5% el XVIII. La qüestió que importa és, però, saber si les persones són ara més o menys felices que abans. Per respondre a aquesta pregunta que es fan alguns sociòlegs caldria definir què és la felicitat, dret inalienable de les persones d'acord amb la Declaració d'Independència Americana... i el desig més arrelat, profund i important de l'ànima humana.

Una primera definició podria ser tenir el màxim de sensacions agradables, és a dir, modificar el nostre sistema bioquímic que controla les hormones i el cervell perquè els estímuls que rebem, aquests no els podem controlar, ens produeixin el màxim de plaer i el mínim de patiment. Una segona definició podria ser que s'és feliç quan es creu que la pròpia vida té sentit; consistiria, doncs, a ordenar-la d'acord amb el nostre entorn, que és l'únic que pot donar una resposta positiva i coherent a aquesta pregunta.

Perseguir de manera permanent estímuls que ens generin plaer no porta la felicitat perquè una vegada assolits ens deixen en la mateixa situació que abans d'haver-los experimentat. És igualment clar que l'orientació de la nostra vida en concordança amb el nostre entorn tampoc ens pot portar la felicitat perquè l'expectativa és sempre més important que la realitat. Partint de la idea que la felicitat, per ser-ho, ha de ser un estat estable i continu de l'ànima, no passatger i fugisser, haurem de concloure que la felicitat depèn menys dels estímuls externs que dels sentiments interns. Està, doncs, deslligada la felicitat del progrés material de la humanitat?

El budisme planteja la utilitat de no perseguir sensacions efímeres, la qual cosa ens posa en permanent tensió i insatisfacció, com bé explica Noah Harari: “L'origen del patiment no és el fet de sentir dolor o tristesa, ni tan sols el fet  de no trobar sentit a la vida. El veritable origen del patiment és la recerca inacabable i absurda de sensacions efímeres, cosa que fa que estiguem en un estat permanent de tensió, inquietud i insatisfacció perquè la ment no està així mai satisfeta.”

El budisme planteja el control del cos i l'ànima per deixar de voler posseir totes les sensacions i desitjos que de manera permanent ens passen per davant i ens tempten: pots acceptar el fets i les sensacions tal com són sense voler posseir-les... i arribes a fer coherents les teves condicions subjectives amb les teves expectatives reals.

Si s'aplica aquest principi, la renúncia inicial que requereix esforç per desfer-se del delit pel plaer immediat, pot suposar una relaxació de l'esperit que porti a un cert  equilibri interior que possiblement està a prop de la felicitat i lluny del desfici del dia a dia.

És evident que hi ha fets que han contribuït a fer que els homes i dones tinguin una vida més agradable: la reducció de la mortalitat infantil, que ha passat del 30% a menys del 5%; l'allargament de la vida, que als països avançats existeixi un servei universal i gratuït per a la salut, que malgrat les guerres les morts causades per aquestes no passin des de fa anys de 400.000 persones/any, el 0,006% de la població mundial... Però sembla irrefutable que la felicitat dels individus està sempre lligada a una certa distància de la realitat, de capacitat de renúncia entre el desig  i la voluntat d'assolir-lo, tal com ensenya el budisme.

Malgrat tot el fet que el nombre de morts per suïcidi sigui de 900.000/any demostra que l'home, tot i els avenços i el millor  nivell de vida, continua sense trobar la felicitat. És un problema irresoluble i inherent a la condició humana?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.