Sobre la política
És en l'oposició o
en els mítings electorals quan es diuen més bestieses econòmiques
Ara que tindrem canvis polítics val la pena recordar el que va dir el 1902 el qui va ser secretari del Foment del Treball, Guillem Graell, nascut a la Seu d'Urgell: “No puc entendre que un polític no tingui coneixements econòmics.” A hores d'ara aquesta frase resulta una obvietat, però aleshores era una novetat absoluta.
No sempre l'economia ha estat una ciència major. Durant tot el segle XIX i primers anys del segle XX, els ministres d'Hisenda acostumaven a ser advocats. La formació jurídica servia per a tot, de manera que un advocat que fos ministre d'Hisenda podia ser, abans o després, ministre d'Obres Públiques, de Sanitat o de Pesca. El primer ministre d'Hisenda espanyol que disposava de coneixements econòmics va ser Francesc Cambó, el 1920. Es tractava d'un economista autodidacta, seriós, que coneixia Europa i que va fer una llei d'ordenació bancària que es va aguantar molts anys.
Em sembla que no hi ha cap dubte que tot polític –especialment aquells que tenen poder– ha de tenir un economista al darrere que li trepitgi els talons. És evident, però no sempre és així.
Catalunya té molts i bons economistes. Per posar-ne alguns exemples, el president Mas és economista i el conseller Andreu Mas-Colell n'és un dels més prestigiats en el món internacional. El PSC té economistes a dojo: des de l'enyorat Ernest Lluch, fins a Narcís Serra, Antoni Castells i Josep Maria Carreras. ERC té Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona. La parella d'Ada Colau és economista, com diuen els diaris. Me'n deixo molts, vinculats als partits. Cito els qui conec i puc donar fe de la seva competència.
Els coneixements econòmics es poden utilitzar amb males arts. El ministre Montoro, que és un acadèmic, aplica tàctiques d'asfíxia financera capaces de convertir en independentista l'amic més fervorós de l'Estat espanyol. Però no és a aquesta tàctica perversa a què em refereixo, sinó els que poden anar amb un lliri a la mà, sense un economista arran de clatell.
Un polític pot tenir un programa, però aquest ha de passar sempre pel sedàs d'un economista. El programa pot ser de dretes, de centre, o d'esquerres, però fins i tot en els programes polítics més radicals es manté el principi que determina que dos i dos són quatre i que, si tens uns projectes que costen deu i només en tens quatre, has d'aconseguir els sis restants o amb impostos sobre els ciutadans o bé amb endeutament amb el sistema financer. Els bancs poden ser molestos en la seva versió actual, però el sistema financer, proveïdor de crèdit és absolutament necessari.
Normalment, és en l'oposició quan es diuen més bestieses econòmiques. I també, durant els mítings preelectorals. Prometre no fa pobre, que diem els catalans. Els historiadors que remenem hemeroteques ens fem un tip de riure o de plorar amb el que hi trobem. Un economista ha de ser una mosca cojonera per a un polític, si utilitzem una expressió de sor Lucía Caram.
