Jo a tu et conec
Ara fa uns dies, l'atzar va fer que en Pablo Iglesias i l'Oriol Junqueras coincidissin a San Sebastián de los Reyes. No s'havien vist mai, no havien parlat mai. Naturalment, van coincidir en un plató de televisió i no pas a cap manifestació o a cap facultat, encara que tots dos siguin d'esquerres i encara que tots dos treballin a la universitat. Ho sap tothom i és profecia: ¿on trobaries l'Iglesias si no en una tele? I també: és més difícil que un gras com en Junqueras passi pel forat d'un plató que no que un home prim com l'Iglesias no trobi la seva escletxa per entrar cada dissabte a la nit a totes les cases d'aquesta terra, així com a tots els platós que hi ha al regne del cel. Ai no! Que no ho dic bé! El cas és que en Junqueras, que era el foraster perquè això passava a La Sexta i també perquè això passava a Madrid, va acostar-se a saludar l'Iglésias. Suposo que va parlar en castellà, que abans era la llengua dels treballadors i que avui és la lengua comuna. “Hola, soy Junqueras. ¿Tu eres Pablo?” En Pablo, que jugava a casa, va dir que sí. I en Junqueras, que és catòlic practicant, va profetitzar: “Sobre este encuentro edificaré mi iglesia.” “Sí. Podemos”, va contestar no el d'Esquerra, sinó el d'esquerres. Van intercanviar-se els telèfons, tal com se sol fer entre dues persones que no es coneixen, però que, tal també com es diu ara, no ignoren de quin pal van. La foto que veig sobre aquesta trobada s'ho val. L'han publicada molts diaris. Al fons, una porta entreoberta amb un paper clavat on es pot llegir: “Javier Sardá”. I a sota: “Carlos Latre”. Dues persones que també tots coneixem encara que tampoc no hàgim vist. L'Iglesias en un primer pla –ben pensat, apareix mai en un altre pla?–. Aguanta un mòbil amb les dues mans perquè està anotant el número de telèfon. En Junqueras al seu costat l'hi està dictant. “No. Que te equivocas, Pablo. Es el 36 y no el 39.” Algú podria haver-se avançat i podria haver tret a en Junqueras el micro que encara li sortia de la camisa. Però cap periodista no hi devia pensar. I més si pressuposem que quasi tots eren homes, tal com va passar a Andalusia amb les llistes de l'Iglesias. Més tard, després de llegir el whatsapp que acabava de rebre, la Marta Rovira va felicitar en Junqueras. Li agradava que hagués coincidit amb l'Iglesias i que s'hi hagués fet una foto. “Ho veus com amb una camisa blanca quedaries millor?”, li ha dit més d'un cop. Quatre dies abans, en Junqueras havia estat pare per segona vegada. Segur, doncs, que quatre dies abans ella també l'havia felicitat. Encara que no hi faci un gran paper, segur que la Marta bé deu saber que un home ha d'esforçar-se una mica més a tenir un fill que no pas a trobar algú com en Pablo Iglesias. Sobretot, és clar, si va un dissabte a la nit a un plató de La Sexta.
