Empreses opaques

La majoria d'empreses familiars catalanes de volum mitjà o grans són opaques. O sigui, que no són transparents. I que consti que no ho dic amb ràbia, perquè els qui les porten tenen talent i dedicació. Tampoc ho dic amb esperit d'inspecció d'hisenda, perquè molts són amics meus. No són ells els qui m'han parlat de l'opacitat de la seva empresa, ja que hi ha coses que no es diuen ni a la dona, però sóc un professional amb l'experiència que donen els anys i sé de què parlo. Durant el franquisme tothom era defraudador. Enganyar el caudillo era gairebé una bona obra. Els empresaris tenien aleshores tres balanços: el que presentaven al banc havia de fer goig amb els comptes d'actiu augmentats i els de passiu rebaixats; el segon era el balanç per a Hisenda, a l'inrevés del primer, i havia de fer pena; el tercer balanç era el real, “for your eyes only”, com diria l'agent 007.

Amb la democràcia van desaparèixer les raons morals que permetien defraudar la dictadura, però van arribar les mesures tributàries del ministre Fuentes Quintana i de Boyer: un sistema fiscal a l'europea. Però el millor instrument per empaitar pecadors tributaris per acció o per omissió va ser la informàtica. Al ministeri d'Hisenda tenen un ordinador gegant en què si toquen la tecla correcta surt la teva història econòmica des que els Reis Mags van venir de l'Orient amb or, encens i mirra. L'or el devien declarar, l'encens i la mirra no ho sé, ja que ignoro la seva qualificació tributària.

Però amb el temps, les empreses familiars s'han internacionalitzat i aquí han trobat un altre sistema per escapar-se del fisc. Saben què és un balanç consolidat? És aquell que resulta de sumar les partides –actiu i passiu– de totes les empreses del grup. Si una té el domicili social a Barcelona i l'altre a Girona, no hi ha problema per a l'administració de l'Estat. Però si l'empresa matriu és a Barcelona i les altres a Berlín, Delaware als Estats Units, a Tòquio i a Amsterdam –no parlo de paradisos fiscals–, resulta molt difícil de consolidar des d'aquí. I encara més si les filials estrangeres les controlen les altres societats també filials. Es pot embolicar la troca fins a l'infinit. Hi ha grups d'aquests que els propietaris s'han de refiar dels advocats per saber on són.

A Catalunya les úniques grans empreses són les que depenen històricament de La Caixa. L'única empresa familiar que ha anat a borsa seriosament ha estat Grífols. Per què no hi han anat les altres? Perquè cotitzar en el mercat borsari vol dir posar el balanç real sobre la taula i permetre que els accionistes i els periodistes et demanin el que vulguin, començant pel teu sou. Una gran empresa és aquella que necessita recursos de tercers, al marge dels familiars, per rics que siguin.

Una empresa moderna és una empresa transparent. Els interessats ho saben perfectament. Una fórmula o un sistema de treball poden ser secrets, però no un balanç d'una empresa. Ho ensenyen a Esade i l'Iese? I si ho ensenyen, ho practiquen els alumnes?