Opinió

Mirar l'invisible

El seu film construeix
un lloc on l'espectador es pot transformar
en el seu contrari,
en intèrpret i actor

El concepte d'espectador ha evolucionat molt enllà de la definició dels diccionaris. El DIEC2 diu: “persona que presencia una cosa, una acció, un esdeveniment”. O “persona que assisteix a un espectacle”. La història cultural ha fet de l'espectador un subjecte de personalitat complexa que viu i coneix la paradoxa de tot espectador. Al teatre, al cinema, a l'auditori, al museu o a la televisió. Gaudir de la mirada ha requerit un llarg aprenentatge on alguns genis i algunes institucions han excel·lit en l'exploració dels camps de la visió i en l'educació dels sentits.

Un vell mestre del documental, Frederick Wiseman, ens acaba de regalar un film extraordinari sobre la mirada, la representació i l'educació de l'espectador. Parlo de National Gallery, estrenat aquest dies a Barcelona. Tot un luxe per als admiradors d'un cineasta que ha dedicat el talent i la vida a documentar les entranyes de les institucions disciplinàries. Pròxim a l'esperit del neorealisme i del direct cinema, titllat de documentalista “observacional” (Nichols dixit), confiat en el poder demiürg de la imatge, la seva filmografia conté obres ja clàssiques del documentalisme contemporani. Com Titicut Follies (1967), High School (1968), Missile (1987), Ballet (1995), La Danse (2009), etc.

‘National Gallery' (2014) podria ser un simple encàrrec promocional del museu del mateix nom de Londres. En mans de Wiseman, el film es converteix en una obra d'art sobre l'art de mostrar i de preservar una de les grans col·leccions europees d'obres mestres de la pintura. I ens invita a explorar els ways of seeing (John Berger) de l'Europa que va del gòtic fins a l'impressionisme, passant òbviament pel Renaixement i el barroc.

Fidel al seu estil, Fred Wiseman no té una tesi preconcebuda sobre el recorregut de la seva proposta, ni un programa narratiu dramatitzat, ni fa una valoració d'autors i obres. Deixa parlar els guies i dóna àmplia llibertat a l'espectador –el del museu i el del cinema– perquè explori, reconegui, evoqui i es disposi a seguir nous recorreguts. Fragmenta, mostra, focalitza certs episodis, dosifica la distància i la implicació.

¿No són la distància irònica (Brecht) i la plena implicació (Artaud) les dues formes antagòniques i canòniques d'entendre la posició de l'espectador en el teatre? Molts episodis són dignes d'una antologia. Davant de Samsó i Dalila de Rubens, la guia explica amb sentiment com l'espia dels filisteus, Dalila, s'enamora de Samsó, però la tragèdia s'executa. O contemplant The Virgin of the Rocks i altres obres de Leonardo, canta les excel·lències del geni exclamant: “És que Leonardo pinta l'invisible.”

crec que Wiseman a través dels seus documentals, i especialment en aquest últim, aconsegueix certa reconciliació entre els dos moments. El seu film construeix un lloc on l'espectador es pot transformar en el seu contrari, en intèrpret i actor. I ho fa a través d'una estructura narrativa organitzada sobre tres fils argumentals interconnectats: el museu, els quadres i els visitants. A través dels visitants, l'espectador veu la història que el pintor narra en un sol pla. I a través de les seqüències del film, l'espectador penetra en el cor d'un museu de referència: les discussions dels directius, les dificultats econòmiques, les opcions dels restauradors, les habilitats dels guies. Fred Wiseman, en els seus 85 anys, assoleix un alt grau de perfecció invitant l'espectador a saber i voler mirar l'invisible.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia