Diversificació

A Catalunya les empreses es poden distribuir en quatre grups, grosso modo. En el primer hi ha les grans empreses que cotitzen a la borsa –CaixaBank, Banc Sabadell, Gas Natural, Agbar, Abertis i Grífols–. El segon grup està format per les empreses familiars consolidades, en mans de la segona, tercera o quarta generació, que poden ser petites, mitjanes o una mica grans, com són la Damm, Celsa –siderúrgia– o Cobega –Coca-Cola–; cap d'aquestes cotitza a la borsa seriosament. El tercer grup està format per milers i milers de petites empreses, formades per amics, primera o segona generació d'una família però, en general, amb pocs anys de vida; constitueixen el gran teixit empresarial català. Finalment, el quart grup és el de les multinacionals amb uns quants centenars d'empreses, filials de societats europees i americanes, algunes amb un centenar d'anys a Catalunya i altres acabades d'arribar.

Fa 50 anys el sector tèxtil encara era el primer a Catalunya. Havia entrat en decadència, però hi tenia un paper central. Els cotoners del Ter i del Llobregat, els llaners de Terrassa i Sabadell, alguns seders i els del “ram de l'aigua” –blanqueig, aprests i tint– encapçalaven les llistes de grans industrials catalans, ocupaven llotges al Liceu –els agradés o no l'òpera– i eren imprescindibles en qualsevol acte de transcendència econòmica. Les empreses tèxtils eren familiars. Han desaparegut totes. Hi havia poblacions a la vora dels dos rius mencionats, en les quals la població activa es dividia en dos: els qui treballaven a la fàbrica i els propietaris dels comerços o professions liberals –advocat, metge, mestre, etc.

Per sort, Catalunya no tenia ni té recursos naturals d'importància. Ara ho veiem com una sort, però fa 100 anys era una desgràcia. Astúries era un país relativament ric gràcies al carbó, però quan es van tancar les mines els asturians es van quedar sense feina i sense saber què fer, ja que al marge d'extreure carbó no tenien altres coneixements. En canvi, els catalans, que no teníem cap dependència d'un recurs natural, hem passat d'una activitat a l'altra amb relativa facilitat. Aquest dèficit de recursos naturals va crear una cultura emprenedora genèrica i aplicable a moltes activitats. També vam crear escoles industrials abans que els altres. Actualment l'economia catalana és molt diversificada: alimentació, productes farmacèutics, elements de transport, química fina, maquinària especialitzada, etc.

Fa gairebé un parell d'anys un periodista va demanar al conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, quins serien els sectors industrials en què es distingiria Catalunya en un futur. “No ho sé”, va contestar, “fa vint anys ningú podria haver imaginat que la gastronomia seria un gran actiu per a Catalunya”. Ho subscric totalment. Hi afegiria que la indústria ha de continuar sent un pal de paller de l'economia catalana, però amb unes empreses que fabriquin productes d'alt valor afegit, que no estiguin a l'abast dels països emergents.