Alemanya: una manera de fer

A començaments del segle XX, la manera com Alemanya portava la seva política exterior era font de preocupació fins i tot per als seus aliats. Així, l'any 1902, el ministre austríac Goluchowsky va exposar una opinió generalitzada quan va escriure a l'ambaixador austrohongarès a Berlín aquestes paraules: “En el seu conjunt, la manera com s'ha estat desenvolupant últimament la política alemanya constitueix una gran font de preocupació. La creixent arrogància, el desig de jugar a ser el mestre a tot arreu i la falta de consideració amb què Berlín es condueix sovint, creen un entorn summament incòmode al terreny dels afers exteriors que no pot sinó tenir repercussions nocives, a llarg termini, per a la nostra relació amb Alemanya.”

De fet, Alemanya va intentar en dues ocasions, al llarg del segle XX, conquerir l'hegemonia europea per la força de les armes. Una aspiració que no era exclusiva de l'estament militar germànic, sinó que era compartida pels capitans d'indústria alemanys. Encara que, generalment, els banquers i els empresaris cercaven un altre camí per assolir aquesta hegemonia, ja que no veien amb entusiasme la perspectiva d'una gran guerra, que portaria augments d'impostos, pertorbacions al comerç, grans pèrdues i potser fins i tot la fallida. En aquesta línia, l'important industrial alemany Hugo Stinnes va alertar els seus compatriotes contra la guerra, afirmant que el veritable poder d'Alemanya era econòmic i no militar: “Permetin tres o quatre anys més de desenvolupament pacífic i Alemanya serà l'amo econòmic indiscutible d'Europa.” No va ser escoltat, i, amb un lapse de vint anys, dues guerres mundials –en realitat, dues guerres civils europees– destruïren el Vell Continent.

Després de la Segona Guerra Mundial, la Comunitat Econòmica Europea va ser promoguda per França i Alemanya amb la finalitat d'evitar en el futur la repetició d'una tragèdia semblant. I ha estat, sens dubte, una història d'èxit, d'un èxit esclatant. Ara bé, per esbrinar el seu futur s'han de tenir en compte dues dades. En primer lloc, que la seva fundació no va ser aliena a l'interès nacional de França i Alemanya. Així, l'any 1988, Jacques Delors va escriure –al seu llibre La France par la Europe–: “Crear Europa va ser una forma de recuperar aquell marge de llibertat necessari per una certa idea de França.” I el canceller de la República Federal, Conrad Adenauer, va dir quan l'informaren per primer cop del pla Schuman: “Aquesta és la nostra oportunitat”, perquè tan sols a través d'una entitat “supranacional” podia la nova República Federal d'Alemanya aspirar a reincorporar-se a la comunitat internacional en termes d'igualtat. I, en segon terme, que l'equilibri francoalemany es va mantenir mentre no va caure el mur de Berlín, ja que fins llavors la República Federal intervenia en política internacional amb una mà lligada a l'esquena i França podia creure que estava al mateix nivell que la seva veïna; però, quan es va produir la reunificació, aquella mà lligada es va deslligar, França va perdre protagonisme, i l'Alemanya unida, molt més gran i més rica que França, va assumir en exclusiva el lideratge de la Unió Europea, posant fi a un període únic en la història diplomàtica francesa, en el qual França va poder actuar en l'escena internacional molt per sobre de les seves capacitats reals.

Així les coses, s'ha de tenir en compte, a més, que Alemanya no mira preferentment a l'oest, sinó a l'est, i que molts alemanys dubten avui dels avantatges que els proporciona la seva pertinença a la Unió Europea. El que significa que l'impuls polític que necessita amb urgència l'Europa unida és molt discutible que vingui d'aquesta Alemanya que torna a bastir la seva política exterior amb una manera de fer similar a la que Goluchowsky denunciava a començaments del segle XX. Sobretot si, des del sud d'Europa, es recorda que Francesc Josep d'Àustria deia amb freqüència: “Déu ens ajudi si alguna vegada ens permetem caure en l'estil de les races llatines.” No tot és una qüestió de números.