Laïcisme i islamisme
De nou es torna a l'origen, és a dir, a la religió, i per tant al creixement de l'islamisme. El període
de règims laics ha estat curt i el resultat, mediocre
L'Orient Mitjà ha estat un laboratori de lluites de poder, guerres de religió, dominació i colonialisme. Al segle VI dos imperis entren en conflicte, Bizanci, l'imperi romà d'orient, cristià amb la capital a Constantinoble, i l'imperi persa, centrat a Bagdad, amb el zoroastrisme com a religió. La guerra dura 25 anys i malgrat que la victòria és per a Bizanci, l'imperi queda exhaust. El 570 neix Mahoma i la seva religió “revelada” per Déu i recollida en l'Alcorà, llibre sagrat, és la base d'un règim polític i una religió senzilla: s'ha de complir la llei de Déu i això salva el creient, la religió defineix la política, el dret i un ordre social igualitari que només distingeix entre creients i no creients, l'objectiu del qual és convertir la humanitat a l'Islam i conquistar el món. El buit de poder i la feblesa de Bizanci permet que l'islam arribi en un segle fins a l'Atlàntic i França a l'oest i fins a l'Índia i Indonèsia a l'est.
El món es divideix en “Dar al-Islam”, el regne de l'islam, i “Dar al-Harb”, el regne de la guerra. Els creients tenen una obligació d'estendre la religió per la guerra, jihad, és a dir, “pel cor, la llengua, les mans o l'espasa”. El cristianisme ha tingut èpoques de croades i guerres de religió però ha evolucionat cap a la filosofia i la història per la separació inherent entre l'ordre diví i etern, Déu, i el terrenal i temporal, el Cèsar. No és el cas en l'islam, que sempre es considera a si mateix com superior: un tractat només ha de ser respectat si la força pròpia no permet superar-lo, els pobles “infidels” no poden ser tractats com iguals perquè pel fet de no tenir la fe “no ho poden ser”.
La mort de Mahoma planteja un conflicte per la successió que mai ha estat resolt: els que elegeixen per votació Abu Bakr com el successor més idoni i els que elegeixen el seu cosí Ali pensant que la successió ha de ser per consanguinitat perquè no es pot deixar una decisió tan transcendent a la “fal·libilitat” humana. Són només el “elegits” els que poden guiar el poble. El conflicte entre els primers, sunnites, i els segons, xiïtes, ha arribat fins avui.
El territori conquistat per l'islam és tan extens que es divideix i no és fins al segle XIII que el somni d'un sol imperi torna a renéixer amb l'imperi otomà, que conquista Constantinoble el 1453, domina el sud del mar Mediterrani i arriba fins a Viena i fins al Caucas. Els
sultans es declaren “l'ombra de Déu a
la terra” i no tracten cap estat cristià com el seu igual, el seu imperi és més extens que tot Europa... La França de Francesc I s'alia el 1526 amb l'imperi otomà per fer la guerra als Habsburg i el moment culminant del seu poder arriba el 1683, quan és derrotat a les portes de Viena. A l'època de l'equilibri de poder a Europa després de la Pau de
Westfàlia, Turquia juga el mateix paper que la resta d'estats europeus, però l'ambivalència política i religiosa es manté i, quan el 1914 aliats d'Alemanya són atacats per Rússia, la resposta és l'acusació de la violació de la neutralitat turca però també la voluntat russa d'aniquilar l'islam... L'acord francobritànic Sykes-Picot de 1916 divideix mig orient en àrees d'influència per les potències colonials, Síria i el Líban esdevenen franceses, i Egipte, l'Iraq, Palestina i Jordània, britàniques.
Kemal Ataturk aboleix el sultanat el 1920 i converteix Turquia en un estat laic. És després de 1945 que les antigues monarquies a Egipte, Líbia, l'Iraq, Síria i el Iemen són abolides per joves militars nacionalistes que volen expandir el seu país i oposar-se a l'Estat d'Israel creat per l'ONU el 1947 perquè el món té un deute amb els jueus després de l'Holocaust. És en aquesta època quan apareix una voluntat panarabista que planteja la creació d'un estat amb una única ètnia, cultura i llengua que finalment té poc recorregut, mentre que els islamistes, els germans musulmans, fundats el 1928, busquen la base de la seva política de nou en la religió.
El fracàs de les dictadures militars de Nasser, Saddam Hussein, Al-Assad i
altres que són derrotats per Israel el 1948, 1956, 1967 i 1973, i que no aconsegueixen millorar el nivell de vida de
la població i la constatació que l'associació amb l'URSS no permet progressar ni econòmicament ni militarment, obre la porta a l'increment de la influència dels EUA que condueix a la pau d'Egipte i Síria amb Israel per recuperar territoris perduts en les guerres i estabilitzar la pau. De nou es torna a l'origen, és a dir, a la religió, i per tant al creixement de l'islamisme. El període de
règims laics ha estat curt i el resultat, mediocre.
