Ha ha, hi hi

L'aiatol·là Khomeini va demostrar una manca marcada de sentit de l'humor el 1988, en sentenciar Salman Rushdie a mort per haver escrit una novel·la. Tampoc no en tenien, de sentit de l'humor, els facinerosos protestants que, el 1990, van amenaçar el comediant nord-americà Bill Hicks per haver-los ofès (els va preguntar si eren cristians, van dir que sí i va respondre: “Doncs, perdoneu-me”). Ni tampoc els manifestants a Londres que, el 2005, van protestar contra la publicació d'uns dibuixos de Mahoma (en una revista danesa) amb una pancarta que deia: “Decapiteu tots aquells que diuen que l'islam és una religió violenta'”. Ni tampoc, ja que hi som, els neonazis de l'Alba Daurada grega que proclamen, tot brandant una esvàstica estrafeta, que no permetran que els alemanys els donin ordres. Segons Patrick McNamara, un neurocientífic bostonià, la capacitat de creure en una religió (o un ideal o una pàtria) creix segons la quantitat de dopamina que el cervell secreta al sistema límbic, la seu de les emocions. Mentre es manté per sota d'un cert nivell, pot augmentar la bondat (i si les dosis són un pèl més abundants, la creativitat) de bona part dels creients. Ara bé, un excés de dopamina –causada per conversions instantànies, per exemple– farà que certs creients pateixin una sobredosi d'amor, per dir-ho així, envers un ésser invisible (o un país o una ideologia) que els distorsionarà la realitat fins a l'extrem de convèncer-los que tothom contrari, o fins i tot indiferent, a l'objecte de seu amor és un enemic que cal abatre. A trets, si cal. D'altra banda, segons la revista Psychology Today, la funció biològica principal del riure és fer augmentar la sociabilitat i reduir l'estrès mental. Per això, el 1938, un Henry Miller massa optimista va escriure al seu amic Lawrence Durrell: “Algú ha de fer que Hitler rigui, o estem perduts!” No és per res que tant els germans Kouachi com la família Le Pen abominessin –cadascú a la seva manera– l'existència d'una revista d'humor.