Benjamin Disraeli
El pragmatisme britànic li va acabar girant l'esquena i el va substituir per Gladstone, un polític lliberal preocupat més per la societat que per l'imperi
Va impressionar la imaginació anglesa sense tenir cap dels atributs britànics. Barroc, inflamat, retòric, escriptor d'insofribles novel·les de cavallers i princeses, únic primer ministre jueu del Regne Unit,1874/1880, anglicà de religió, conservador, vidu i amic de la reina Victòria, també vídua, de qui va tenir tota la confiança. Quan va morir ella li va enviar “les flors que ell estimava”. Sense èxits polítics notables: la conquesta de Xipre i de les illes Fiji i el control de Suez per la compra de les accions de la societat explotadora del canal en dificultats econòmiques, impulsor de la guerra d'invasió de l'Afganistan (algun dia s'haurà d'investigar per què tots els imperis: Regne Unit, URSS, EUA... envaeixen l'Afganistan) per “protegir” l'Índia, llavors una única nació amb el Pakistan, amb nul resultat econòmic i fracàs militar... ha passat a la història, en el zenit de l'Imperi Britànic, com un gran polític que possiblement no va ser.
El pragmatisme britànic li va acabar girant l'esquena i el va substituir per Gladstone, un polític lliberal preocupat més per la societat que per l'imperi amb voluntat d'utilitzar la política per resoldre els problemes de la gent més que per acumular poder, imatge i glòria... Era Disraeli un home llest, astut, tenaç, culte, amb ambició política, sarcàstic, lluitador, que a través d'una llarga vida –va ser primer ministre amb 70 anys–, va arribar a ser per un curt període –la democràcia anglesa obliga a l'alternança– l'home més poderós d'Occident...
Es va casar amb una dona rica, dotze anys més gran que ell, que li va permetre dedicar-se a la política amb passió i ambició i sense els problemes derivats dels diners. Tenia voluntat de ser i maneres d'aristòcrata, va aconseguir que la reina el fes lord, únic primer ministre a la història del Regne Unit ennoblit per la corona, i es va comprar una propietat i un castell per arrodonir la seva entrada a l'aristocràcia que tant havia somiat i admirat a través de les seves novel·les i de les seves amistats.
Mai va tenir cap estima per la classe mitjana i treballadora, però les seves lleis de salut i de treball varen millorar les seves condicions de vida. Passa com amb les seves novel·les, els protagonistes no són reals, són personatges increïbles i fins i tot ridículs pel que fan i diuen i són els personatges secundaris els que reflecteixen la força i la realitat de les persones reals de la societat de l'època. Per Disraeli l'accessori és real i el principal, il·lusió i aparença.
És possible que aquest caràcter sigui una mostra de la seva intel·ligència i la raó de la prudència que sempre va envoltar la seva política.
No va ser la voluntat de l'estadista la que el va portar a transcendir la proximitat de la política, sinó la seva concepció del món i del poder reflectit en imatge, en presència i en prestigi que en definitiva representaven poc. Coetani de Bismark, va estar lluny de la seva visió política, i sense la inconsistència i la volatilitat de Napoleó III, no va aprofitar prou la força de l'imperi perquè, seguint la tradició britànica, va preferir mantenir l'equilibri de poder al continent i dedicar aquell a augmentar el comerç i les rendes de les colònies.
De jove ingressa en un grup d'aristòcrates terratinents del Partit Conservador, la Jove Anglaterra, que pretenien defensar la millor gestió i la més gran estabilitat que aquesta classe aristocràtica aportaria a la política. L'èxit al Parlament, la seva oratòria i retòrica va ser sempre aguda i brillant, el porten sense experiència econòmica a ser nomenat canceller de l'Exchequer, ministre d'Economia i Hisenda, el 1856, en el govern de lord Derby. Impulsa el lliure comerç i s'oposa amb encert a les lleis proteccionistes. El fracàs en l'aprovació del pressupost de 1868 el fa primer ministre per uns mesos, però no és fins al 1874, després d'una gran victòria conservadora, que arriba el seu moment polític.
La comparació del Regne Unit i Espanya en el segle XIX és aclaparadora: la democràcia i l'autoritarisme, uns conservadors prudents i tolerants i uns cacics que arriben a reintroduir la Inquisició, la confrontació política de les idees i la de la força i la guerra, el manteniment d'un imperi ben administrat i progressivament alliberat del control de la metròpoli i un de retingut per la força fins a la seva sobtada independència...
Ha passat un segle, Espanya ha millorat però encara li falta camí per recórrer. Per què li costa tant aprendre les lliçons de la història?
