Qui dia passa

La casualitat ha volgut que m'hagi tocat escriure aquesta columna al dia del meu aniversari, cosa que vol dir que he d'anar amb compte perquè durant els aniversaris, tinc una tendència a tornar-me horriblement transcendental. Dit això, ara que en tinc 50 i tants, el món i fins i tot la pròpia vida han començat a perdre la importància aparentment tremenda que tenien quan jo tenia, posem per cas, 30 anys (quan mirava tot el que m'envoltava amb una mena d'esperança desesperada). Al contrari, a aquestes alçades, ara en tinc prou celebrant el sol fet de ser viu a l'edat que tinc (segurament perquè he conegut massa gent que no ho han aconseguit pas). Pel que fa al món, en comptes de ser el lloc enlluernador i calidoscòpic que semblava quan era més jove, amb cada any que passa pareix més aviat una mostra contínua de déjà vu. Per exemple: els africans que arriben vius a la costa nord-africana no deixen de topar amb una tanca vigilada; la religió no deixa de ser utilitzada com una excusa per abusar i assassinar; els vaixells no deixen d'enfonsar-se, i els avions, de caure del cel; Corea del Nord no deixa de ser regit pel mateix règim enfollit que ja el regia fa més de mig segle; a Barcelona, una legió d'aturats no deixa d'empènyer carros de supermercat al llarg de carrers plens de botigues fallides; i no deixo de viure en un país del qual la major part de la població mundial no sap res de res. De fet, si hi ha hagut alguna novetat el 2014, ha estat una del tot personal: la de mig traslladar-me a Banyoles, un lloc que em proporciona un plaer indescriptible, tant, que sospito que m'està temptant de tornar-me horriblement transcendental –sent com és el dia del meu aniversari– i per tant no el descriuré pas, encara no. Això sí, des de la capital del Pla de l'Estany, desitjo a tots els que heu sobreviscut, un cop més, les festes nadalenques, que l'any 2015 sigui lliure de qualsevol tipus de déjà vu i que us i ens aporti alguna cosa nova. Nova de debò.