Opinió

Caiguda lliure

Vent de garbí per conjurar el pànic

Eva Vàzquez / [email protected]

Els dietaris de Pla i Marçal eixamplen alguna cosa que té a veure amb la substància mateixa de la vida

rriben a la taula al mateix temps dos llibres pòstums d'una entitat semblant. La transcripció de les copioses anotacions d'unes agendes fins ara inèdites de Josep Pla, corresponents als anys 1956, 1957 i 1964, i el dietari, forçosament breu, terriblement fragmentat, que Maria Mercè Marçal va començar a escriure l'agost de 1996, quan li van diagnosticar el càncer, fins pocs mesos abans de morir, el juliol de 1998. Són una mena de textos que demanen del lector una gran cura, una atenció d'amic o confident comprensiu amb la brevetat, les el·lipsis, la repetició, respectuós amb la banalitat del que s'hi diu i més encara amb l'enormitat de tot el que s'hi calla. Però alhora són dos llibres d'una textura molt diferent, fins i tot per fora: una edició de tapa dura amb sobrecoberta per a Pla, rústega amb solapes per a Marçal. Posades de costat, fan ben visible la jerarquia del cànon i la contraposició entre dues classes de lectura: una d'elevada connotació masculina i una altra d'inscrita en allò que s'anomena la “genealogia femenina”; és a dir, semblen adreçats a lectors molt adeptes: els planians i els marçalians, com si fossin dos mons irreconciliables. La veritat és que beneeixo l'oportunitat que hagin coincidit, perquè eixamplen alguna cosa que té a veure amb la substància mateixa de la vida. Cap d'aquests textos no va ser escrit amb l'explícita voluntat de ser publicat, encara que la qüestió de la privacitat, en relació amb l'escriptura, és tot sovint dubtosa: per què confiar la paraula íntima a una forma de permanència?, per què no deixar que voli amb la lleugeresa d'un pensament? Són aquí, en tot cas, oberts i disponibles davant nostre, i no podem sinó llegir-los amb pudor, com qui ha entrat d'amagat a una habitació que no és la seva i hi ha trobat mitjons bruts per terra, taques de suor als llençols, una màniga penjant d'un calaix que no tanca. El que escriu Pla, tan monòton i telegràfic, a vegades proper a l'haiku (“Dia d'estiu; vent de garbí fortet. Les garberes dels camps”), troba el seu contrapès en la verbositat entretallada de Marçal per “conjurar la puresa brutal del pànic”, la sospita que mentre escriu està “posant per a la mort” com davant un fotògraf. La vida, a la fi, és això: els primers pèsols de la temporada, una trucada de telèfon, aquella tarda al cine, un descens sobtat de la temperatura, l'olor d'userda seca, les proves de l'última biòpsia, una manta elèctrica, el senyal de la pèrdua.


A



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia