Procediment equivocat
El més arcaic és el procediment de confecció dels pressupostos. La tradició espanyola es basa a fer-los no dialogats amb els empresaris
Llegeixo amb preocupació els pressupostos de l'Estat per al 2015 recentment presentats pel govern espanyol. Realment evidencien que no han après de la història recent o, encara pitjor, que no saben com preparar-nos per a la propera crisi –hi ha qui diu que no es demorarà– perquè no ens agafi una altra vegada amb els deures per fer.
És clar que globalment són uns pressupostos restrictius en la mesura que parteixen de la constatació de l'alt endeutament de l'Estat i que aquest no té capacitat ni marge per passar els límits previstos de dèficit a nivell europeu.
El principal problema és, des del meu punt de vista, que mantenen una estructura semblant a la que han tingut fins ara, fins i tot abans que esclatés la crisi. Sembla que hi ha cert consens entre moltes personalitats del món econòmic i empresarial al voltant de quina és la possible sortida de futur per a Espanya. Cal destacar, en aquest sentit, dos aspectes cabdals.
El primer és que estem en una situació en què seria aconsellable que una part significativa de les inversions s'orientés cap a la millora de la productivitat i de la competitivitat del país. Espanya té un problema de baix nivell d'activitat econòmica competitiva i l'atur n'és un clar reflex. Que la inversió estigui orientada a fonamentar la recuperació econòmica es basa en el tipus d'inversió a fer i el lloc on es fa. Doncs bé, els pressupostos per al 2015 van precisament en la direcció contrària. Molt més pressupost en inversions “improductives” (AVE, per exemple) que en productives (integració intermodal, infraestructures logístiques i tecnològiques, etc.) i, a més, fetes en llocs on tradicionalment el rendiment obtingut ha estat sempre el més baix. Mesurable en termes de retorn en creixement econòmic i ingressos públics associats.
El segon aspecte a esperar seria que, amb una feble recuperació a la vista, s'aprofités per reorientar el model de país. Crec que a hores d'ara tothom és conscient que l'única via per no tornar a caure en els mateixos problemes seria apostar, sí o sí, per reforçar i millorar enormement el model educatiu i per incrementar substancialment el pressupost d'R+D+I, especialment recerca aplicada i transferència tecnològica. Però sembla que no, que el govern de l'Estat “licita” per inversions hard de nul i baix retorn i escassament en inversions soft, no tangibles però imprescindibles.
Amb tot, el més arcaic i inadmissible és el procediment de confecció dels pressupostos, causa de l'origen de la falta de racionalitat econòmica. La tradició espanyola es basa a fer pressupostos no dialogats amb els empresaris. Constatable que, com no ens asseiem al voltant de la taula, tampoc escolten ni llegeixen els missatges i recomanacions que els adrecem. Ens hem acostumat a la discrecionalitat en lloc de la racionalitat! Mesell qui no exigeixi amb rotunditat que política i societat empresarial se situïn en el mateix pla; per negociar i acordar prioritats, imports i retorns sobre la inversió, dins d'un pla estratègic de país prèviament pactat. Va per a tots i especialment per a les nostres entitats de representació empresarial. Ser un país modern i normal ha de ser l'eix de les nostres reivindicacions per millorar les expectatives de futur.
