L'Iran, Mosaddeq i el xa
La necessitat de ser estrictament respectuós amb la legalitat
és una pauta obligada
en política quan s'és
la part feble
de les dues enfrontades
En acabar la guerra, l'any 1945, l'Iran era un país devastat que patia fam però tenia gran abundància de petroli que explotava l'Anglo-Iranian Oil Company, empresa controlada majoritàriament pel govern britànic. La fermesa del president Truman va estar en l'origen de la retirada de l'exèrcit soviètic de les províncies del nord. L'Iran era una monarquia constitucional amb una base parlamentària relativament estable. La guerra freda estava en el punt de major enfrontament. Recuperada la integritat del país, era palpable el contrast de l'explotació del petroli per l'Anglo-Iranian Oil Company i els recursos escassos que aquesta reportava al país.
El 1951, el parlament iranià va nomenar primer ministre Mosaddeq, líder del Front Nacional, partit anticolonialista i nacionalista. Mosaddeq era un polític moderat, respectuós amb la constitució i les tradicions del país. Condiciona la seva acceptació com a primer ministre que el Parlament voti un decret que permeti nacionalitzar la indústria del petroli. El decret és votat per unanimitat i el Shah el sanciona. El RU reacciona al decret de nacionalització promovent un boicot econòmic contra l'Iran i bloquejant el tràfic marítim d'exportació de petroli amb la raó que el petroliers transporten càrrega “robada”. La Royal Navy encara era una marina poderosa. Els EUA intenten fer de mitjancers reconeixent la legitimitat de la nacionalització però demanant compensacions per la companyia expropiada. La intransigència de les parts es radicalitza i l'efecte del bloqueig es deixa sentir. Els EUA comencen a témer que el deteriorament de l'economia doni força al partit comunista iranià, Tudeh.
Mosaddeq busca més control polític de la situació i demana poders especials del Parlament per controlar les forces armades. La classe mitjana tem el desordre i els mul·làs comencen a virar contra un govern que planteja la modernització del país com a base del seu programa polític. El febrer de 1953, el xa comunica que deixarà el país per raons mèdiques poc clares; això fa pujar la tensió contra Mosaddeq, que es veu indirectament refusat pel xa. L'aiatol·là Kashani implora públicament al xa que no marxi, es produeixen enfrontaments i desordres entre els partidaris de Mosaddeq i els del xa; la maniobra ha aconseguit el seu objectiu, l'oposició al govern agafa força. La influència dels serveis secrets, CIA i M16 dels EUA i del RU en els desordres és probable, però incerta.
El debat es trasllada al Parlament. Els diputats del Front Nacional dimiteixen en bloc i el Parlament es troba sense quòrum per poder actuar. Mosaddeq fa un referèndum per ratificar la decisió de dissoldre el Parlament que s'aprova amb moltes irregularitats pel 99% dels votants. Al mes de juny, Mosaddeq escriu directament al president Eisenhower: “Si no s'actua ara, demà serà tard.” La resposta triga un mes a arribar: “Resolgui el conflicte amb el RU.”
El pla de l'M16 per fer caure Mosaddeq es precipita i rep el suport de la CIA. Es tracta ara que el xa, que té poder per fer-ho, destitueixi el primer ministre i nomeni el general Zahedi, antic col·laborador de Mosaddeq i que té el suport dels militars fidels al xa. Aquest dubta, però finalment signa el decret de destitució. Quan és entregat a Mosaddeq, aquest fa detenir els funcionaris que el lliuren i el xa s'exilia. Sembla que Mosaddeq se n'ha sortit i, de fet, el secretari d'Estat dels EUA informa el president Eisenhower del fracàs de l'intent de fer caure Mosaddeq. El general Zahedi no cedeix i intenta fer conèixer als militars el decret de destitució de Mosaddeq signat pel xa. Els aldarulls espontanis o provocats augmenten. Els militars abandonen el govern i donen suport al cop d'estat. Quan, a l'agost, el cap de les forces armades comunica a Mosaddeq que ha perdut el control, la situació es precipita. El cop d'estat triomfa i Mosaddeq és jutjat i viu confinat fins a la seva mort.
La revista ‘FA' acaba de publicar un article sobre els fets i els analitza amb perspectiva històrica. Arriba a la conclusió que és el poble de l'Iran qui fa caure Mosaddeq i que és ell qui, no acceptant la seva destitució pel xa, trenca la legalitat. Hi ha una part de raó en la conclusió, però la lectura pot ser una altra. La necessitat de ser estrictament respectuós amb la legalitat és una pauta obligada en política quan s'és la part feble de les dues enfrontades; perdre-ho de vista és l'antesala de la derrota.
