Sembla que la Generalitat valenciana està encara més arruïnada que la de Catalunya. La notícia corre per la xarxa aquests dies. Tret d'algunes excepcions puntuals, però, a hores d'ara –divendres i no
diumenge, que és quan vostès tenen l'amabilitat de llegir i, si cal, d'abocar el cafè sobre aquestes ratlles– diaris, televisions i ràdios quasi no n'han informat. No perquè no ho sàpiguen, sinó perquè les notícies avui, sovint són primer al carrer, després a les xarxes i, finalment als mitjans de comunicació que ja ens informaven en el segle XX. I també perquè a les xarxes, com ja sabem tots, avui hi conviuen amb la mateixa igualtat: fets, rumors, il·lusions, desitjos i –encara més que en aquells mitjans de comunicació tradicionals– manipulacions interessades de tot tipus. Però tornem a la Generalitat de València. Vist des de la perspectiva de molta gent de Catalunya no és que estiguin arruïnats, sinó que si la ruïna no s'ha fet pública encara és perquè al País Valencià hi manen el que encara ens manen. És previsible amb el finançament que pateixen i que patim. I vist des de més al nord, molta gent pensem que deu passar el mateix amb el govern autonòmic de les Illes Balears. Però és que tampoc no costaria gaire d'argumentar que, sense l'excés de solidaritat a què ens sotmeten any rere any, estarien arruïnats també els governs autonòmics d'Andalusia, d'Extremadura, d'Aragó, de Galícia, de Múrcia i, per descomptat, de tot el que queda d'Espanya. Només fa l'efecte que se'n salvarien –i he escrit fa l'efecte– Navarra i el País Basc. Parodiant, doncs, aquell que no va encertar gaire res, però que sense el que va escriure poques coses serien com són avui, un fantasma recorre Espanya de cap a cap. És el fantasma de la ruïna o, si més no, del descrèdit. S'aboca sobre tots els governs i malgoverns autonòmics i sobre el govern i el malgovern de l'Estat, sobre la majoria dels ajuntaments i sobre quasi tots els organismes públics o semipúblics, plana molt per sobre dels indicis de reactivació econòmica d'aquests últims mesos perquè la ruïna va amb turbo, mentre que la reactivació avança a batzegades, per sectors, amb el fre de mà posat i fluctua segons els mesos. Sí. Hi ha una idea que ens ajunta molt més que la Constitució a tots els que vivim en aquest país, siguem espanyols de gust o estiguem cada cop més ben situats a la graella de sortida: és la idea que això no va bé i que no hi ha res a fer i que és millor començar de nou. Fora, és clar, que tot canviés de dalt a baix. O, perdonin, de baix a dalt, que és com hauria de ser. Però això és veu lluny. I impossible. I irreal. Ara que el rei continua.