Liderar el canvi

Els historiadors, a efectes d'estudi, consideren que el segle XVIII s'acaba amb les guerres napoleòniques i l'esclat de la industrialització en el primer quart del segle XIX. Els mateixos historiadors allarguen el segle XIX fins al final de la Gran Guerra –la Primera Guerra Mundial–, el 1918. Conec bé el perquè d'aquesta darrera afirmació. A Europa i als Estats Units hi ha un canvi, fàcil de visualitzar, perquè fins i tot es dóna en el vestit: s'han acabat els femenins que escombraven el terra, i els homes van amb americana i pantalons més còmodes. Potser els futurs historiadors diran als nostres néts que el segle XX va acabar al voltant del 2014, que és quan va començar un altre canvi. Els catalans vam viure uns anys de la darreria del segle XX que són segurament els millors de la nostra història, des d'un punt de vista econòmic. Era una l'excepció, perquè estrenàvem democràcia i autonomia. Recordeu el crit de “Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia”? Els tres objectius es van aconseguir. Però la resta del que anomenem el món occidental va començar a perdre alguns dels valors o dels principis ètics que havien estat en el fonament de la democràcia. El resultat ha estat la dura crisi econòmica que s'inicià fa set o vuit anys. Potser sí que ha arribat l'hora del canvi. I en positiu.

Els polítics són els qui haurien de liderar aquest canvi. Si fa un segle establiren una plataforma comuna, que era la democràcia, ara hi haurien de sumar els valors ètics. Democràcia i valors ètics com a principis en els quals haurien de coincidir tots els partits. A partir d'aquí cadascú pot tenir les seves idees. Quan parlo de valors ètics estic condemnant la cultura de la cobdícia. Com a norma general, els polítics haurien de deixar el seu càrrec amb un patrimoni menor del que tenien quan van entrar en política. Menor o igual, ja m'entenen. S'ha de fer fora la corrupció sense embuts, però també la cacera de bruixes, quan aquesta està dirigida per un cos especial de seguretat, creat a Madrid, que es mou contra el sobiranisme català.

Els moviments de base són importants, sempre que no vulguin ocupar el lloc dels partits polítics. No entenc, per exemple, què faran en el Parlament Europeu d'Estrasburg. Que es transformin en partits si volen, però que acceptin aleshores els seus principis. Els moviments de base tenen la capacitat de transformar els partits, però no de substituir-los. Una feina fonamental d'aquests moviments seria aconseguir la reducció de l'abstencionisme, dels qui no voten, sensibilitzar tots aquells que consideren que no val la pena interessar-se pels problemes col·lectius. No votar és una mostra d'egoisme i no dóna dret a la protesta. I els qui no ho creguin, que facin una proposta alternativa a la democràcia parlamentària que tingui sentit. El populisme i la demagògia només porten a un carreró sense sortida.

En definitiva, m'adono que estic demanant tenir més confiança en nosaltres mateixos. L'Homo sapiens és una branca reeixida d'un arbre. Hem d'abandonar la branca de la cobdícia i buscar-ne una de més sòlida. Els principis són clars.