Poder i no poder
La qüestió rellevant és que quan Artur Mas fa política institucional dins l'Estat espanyol, la seva figura s'afebleix fins a la indefinició
La presència d'Artur Mas a la coronació del rei d'Espanya deixa un mal sabor de boca. El pretext del “respecte institucional” era previsible si es mira cap al sanedrí de la “tercera via”, però, si es té present la multitud que vol la consulta del 9-N, més aviat es podria parlar d'una “falta de respecte”. Als ulls dels milers i milers de persones que fa vuit anys que desafien el poder espanyol, la figura del president saludant el rei d'Espanya queda empetitida, encara que Mas hagi volgut marcar distàncies amb posat sever i cautela verbal (“Wait and see”). I aquesta rebaixa simbòlica de la màxima autoritat catalana enfront de l'exhibició de l'Estat espanyol té a veure amb el fet que estava desproveït del seu poder real, el que li atorga la connexió amb la multitud al carrer, de la qual Mas es proclama representant, però a la qual no li ha demanat si era convenient que fes acte de presència al palau reial de Madrid. Es dirà que el president té la potestat de decidir on ha d'anar i on no; també es pot adduir que no hi ha mecanismes prou ràpids i efectius per conèixer l'opinió de la gent a cada pas del procés en què estem embarcats, però la qüestió rellevant és que, quan Artur Mas fa política institucional dins l'Estat espanyol, la seva figura s'afebleix fins a la indefinició, cosa que, en el moment actual, equival a poder i no poder. Això pot semblar una banalitat, però no se'n poden menystenir els efectes polítics: en el fet de decidir pel seu compte l'assistència a un acte d'altíssim valor representatiu de les relacions de poder entre l'Estat i la Catalunya que es vol sobirana, Artur Mas ha pres una decisió que desequilibra la relació entre institucions i carrer. Inversament: el silenci de la multitud independentista, confosa per les veus que aconsellaven de fer com si el que passa a Espanya no ens afectés, ha atorgat al president una capacitat de maniobra excessiva, que ha desembocat en una soledat colpidora dins l'embolcall amb què els aparells de l'Estat i els mitjans de comunicació pretenen de ficar i confondre en un totum revolutum la realitat catalana. En aquest sentit, els dirigents del moviment popular cap a la independència no s'han adonat que el poder que detenen, en nom de la gent mobilitzada les últimes Diades, ha de ser posat en valor contínuament, sempre que ho demani la situació, per tal de mantenir l'equilibri entre els poders institucionals i el carrer. I, en aquest cas, la seva tasca era advertir el president Mas que no convenia assistir al besamans del Palau d'Orient.
Resumeixo: la maquinària institucional, fàctica i mediàtica de l'Estat, amb la renovació del parquet borbònic, ha iniciat de debò la lluita franca contra el procés cap a la independència. És legítim preguntar-se, doncs, quina maniobra empenyia Artur Mas a fer de figura de president autonòmic, quan la part políticament més dinàmica del seu poble fa quatre anys que s'ha situat al marge de la trama institucional espanyola. Si ens diuen que aquella decisió responia al desig d'oferir una imatge de seriositat institucional a l'opinió pública internacional, contestarem que el preu pot semblar excessiu, llevat que amagui expectatives no confessades en relació amb les “ofertes” que encara es podrien esperar d'Espanya. Pel que fa als dirigents de la multitud sobiranista, caldria que tinguessin present que les millors estratègies poden acabar en batalles sobre un tauler virtual quan ens desentenem dels moviments tàctics de l'enemic.
