Poder

No són pocs els que han atribuït l'èxit de Podem a la presència del seu líder a les pantalles, però, quan ho fan, no s'adonen que és absurd limitar aquesta regla a la formació política encapçalada per Pablo Iglesias. I la resta, d'on obtenen els vots i el suport? Per obra i gràcia de l'Esperit Sant? Si un jove professor universitari, radical i eloqüent, aconsegueix cinc eurodiputats després de plantejar les seves perspectives en alguns programes de televisió minoritaris, deu ser lògic concloure que els partits que aquí i allà governen el país, –alguns presentant candidats ben galdosos– també els han aconseguit pel mateix procediment. I si n'han obtingut un nombre superior deu ser per una presència superior als programes públics i privats, i perquè, a més, utilitzen com a traginers cap al seu molí els grans mitjans de comunicació i tota la cort de periodistes i opinadors que sempre s'arramben a l'escalf del poder. El prestigi periodístic i la credibilitat permeten una certa pluralitat, però al final, quan la cosa va de veres, no costa gens arribar a la conclusió rotunda que qui paga mana. Respecte a això i per entendre el món, val la pena donar un cop d'ull a algun dels 145.000 exemplars que la revista Cafè amb Llet ha publicat identificant els propietaris de les empreses editores de la premsa majoritària, i també seguir amb mirada crítica el tractament que els mitjans públics estan donant a l'incendi de Sants. Vivim en règims d'opinió pública i qui controla el discurs controla el poder. Tothom sap que la legitimitat que atorga el domini en el mercat de l'opinió garanteix el predomini al món de la política i que els mitjans de comunicació són un instrument de control molt més elegant, eficient i barat que la més sofisticada arquitectura repressiva. I si aquest sistema presenta cada dia més escletxes és perquè les xarxes socials, tan vitals com descentralitzades i incontrolables, malgrat els seus riscos indiscutibles, proporcionen la possibilitat de multiplicar allò que els mitjans accepten com a exercici de pluralitat però que procuren mantenir en els marges. Especialment quan s'hi troben respostes versemblants als interrogants que la crisi i el patiment que se'n deriva han deixat a la nostra societat. La història sembla avançar seguint les inèrcies circulars de l'univers i, ves per on, ha ressuscitat Pablo Iglesias, Esquerra Republicana torna a guanyar eleccions, augmenten els partidaris de la república a tota la península, Barcelona s'ha convertit de nou en la Rosa de Foc, i es comencen a sentir veus que reclamen un front d'esquerres. La política ha tornat al carrer perquè cada vegada és més obvi que als responsables de les nostres desgràcies, més que en l'economia, cal cercar-los en les accions, les omissions i les perversions de la política. Aquesta vegada, però, el combat final no es mantindrà entre un exèrcit alçat i un poble, sinó entre els grans mitjans i tots els sistemes alternatius que serveixen per forjar una opinió.