Pensar lliurement

“No hi ha substitut per a la intel·ligència.” És una frase repetida, però una realitat contundent. La manca de bellesa física es pot suplir amb simpatia; la rigidesa de criteri, pel compromís; el desordre, pel treball; el diletantisme, per la disponibilitat..., però la manca d'intel·ligència no té substitut. La manca d'honestedat personal tampoc, però s'hi pot posar remei amb un acte de voluntat personal. Són dues qüestions diferents però relacionades. El rol dels intel·lectuals és important en qualsevol societat, ells són per definició els generadors d'idees, els impulsors d'iniciatives, els dissenyadors dels canvis, els crítics sobre els errors, els suggeridors de noves estratègies... És aquesta una missió, una obligació, que generalment es veu traïda per la realitat dels fets. Massa sovint la intel·lectualitat es veu atrapada per convencionalismes ideològics o interessos de part, des d'econòmics fins a pur sucursalisme, que li fan impossible la denúncia del que no és tradició i inèrcia.

Diu Tony Judt que “la majoria de gent que en un moment donat ha viscut en aquest planeta no ha tingut accés a la seva pròpia història”. La història era unitària, hi havia una veritat històrica que no podia ser qüestionada ni criticada perquè venia d'un passat monolític i integral, s'havia d'acceptar el futur com una continuïtat d'un passat que era únic i no podia ser canviat ni alterat. És amb les revolucions modernes, especialment amb la Revolució Francesa, que es genera una visió històrica que pretén justificar el futur plantejat pel fet revolucionari, i per tant li cal elaborar una teoria que el sustenti i hi doni origen i continuïtat. És per això que Tony Judt afirma que “el poder polític modern descansa sobre una particular afirmació de la història; com a resultat la història va esdevenir política”.

Però hi ha fets històrics que per les seves tràgiques conseqüències generen temor, recel i autocensura a la ciutadania i han de passar anys, han d'arribar noves generacions, perquè la societat se'n pugui alliberar. La Guerra Civil espanyola va crear un xoc social i ideològic que va fer impossible, quasi heroic, dissentir de la manera oficial de pensar. Qui podia imaginar que la història, els fets, les raons i les conseqüències eren, podien ser, diferents de com les percebíem, de com ens eren explicades? A la foscor dels anys quaranta i cinquanta aquesta era una idea més imaginada que real. Quan va acabar la dictadura, els actors i la repressió varen desaparèixer però varen quedar els hàbits i els costums, encara més quan era real i visible que varen sobreviure a la dictadura certs poders fàctics, l'exèrcit, la judicatura, una part de l'Església..., que no volien perdre la seva influència.

És notable el silenci de la intel·lectualitat en aquests anys, tret d'excepcions, però el que resulta inexplicable des de la llibertat del pensament, el pensament si no és lliure no és pensament, és que no sigui ara tampoc fàcil trobar persones que pensin fora dels cànons que vénen del passat.

El que resulta revelador És que la uniformitat del pensament actual, contraposat pels que són de dretes i d'esquerres, però coincident en les qüestions bàsiques, els fa perfectament previsibles. Aquest pensament s'enroca sobre realitats que una part significativa de la ciutadania qüestiona i que seran superades per nous fets que, aquests sí, canviaran la societat. No hi ha substitut per a la intel·ligència, hi ha manca de llibertat per pensar. La presència directa i el protagonisme dels ciutadans i no de la política en moltes reivindicacions socials –reacció contra els desnonaments, voluntat d'independència a Catalunya, reacció contra la llei de l'avortament, etc.– es combinen amb un desinterès creixent per la política clàssica. Més aviat que tard això farà que, malgrat que determinades lleis hagin estat aprovades pels processos pautats de la democràcia, siguin difícils, sinó impossibles, d'aplicar i les persones busquin camins diferents per defensar els seus anhels i les seves reivindicacions. Les noves tecnologies i la comunicació directa i universal a través de les xarxes socials hi tenen un paper cabdal.

Pot ser aquesta visió ajustada a la realitat o imaginària, però és impossible no sentir que la societat està canviant profundament i que el protagonisme és de manera creixent de la ciutadania.