el defensor del lector
Quatre llibres
L'edició dels llibres de la sèrie sobre la Guerra Civil suposaran un treball complet, també, de la llarga nit del franquisme
Que no diguin els lectors que el diari no els fa cas. Tan bon punt van començar a sortir la sèrie sobre la Guerra Civil, amb motiu del 75 anys d'aquells fets tan lamentables, els lectors van demanar si un cop acabada la sèrie ho podrien tenir en un llibre. La resposta per part de la direcció va ser ràpida i afirmativa. Però heus ací que ens va sorprendre, a mi el primer, llegir en el diari del dia 10 de març que no s'editaria un llibre sinó quatre. Fantàstic. Pel que es va anunciar, els quatre llibres suposaran un treball complet, no solament dels anys que va durar la guerra sinó també de la llarga nit del franquisme, o sigui les conseqüències en tots els aspectes d'aquells fets, que els hem pagat fins gairebé als nostres dies. Els llibres es podran comprar a mesura que vagin sortint al mateix quiosc, i per als subscriptors hi haurà unes condicions especials. Abans d'un mes ja haurà sortit el primer volum i el darrer el podrem comprar el 6 de maig. A partir d'avui es poden ja encarregar i podrem demanar les condicions especials per als que comprin la col·lecció completa. És ben bé allò de “no vols caldo?, tres tasses”.
Tiquets per als subscriptors
En Josep Amadeu, de Viladecans, m'envia un correu electrònic en què em planteja el problema dels tiquets per poder anar a buscar el diari on ens vagi millor. En parlem amb detall amb els responsables de distribució. El diari o bé el podem comprar al quiosc o bé ens hi podem subscriure. Aquests són, em diuen, els dos sistemes habituals d'adquirir el diari. En llocs grans ens poden portar el diari a casa cada dia molt d'hora, de tal manera que quan ens posem a esmorzar ja el podem llegir o bé el podem agafar i portar-lo al lloc de treball. Hi ha, però, un problema: els que el cap de setmana se'n van a fora, a la segona residència. Aquí entra el tema dels tiquets, que em volen deixar ben clar que no són el sistema habitual per posseir el diari sinó l'excepció. Si sabem els dies fixos que no estarem a casa, demanem els tiquets i podrem anar-lo a buscar on ens trobem, ja sigui per sortides fixes o per vacances. El problema rau quan no sabem mai on ens trobarem. En Josep Amadeu em diu que li agradaria ser subscriptor però no pot perquè “no es pot ser subscriptor mitjançant els vals de descompte”. I s'explica. No hi ha, per norma, vals per tot l'any. Com he dit abans, aquests són una excepció. Es veu que el tema vals és molt complicat per a l'administració del diari i, per tant, es donen en ocasions puntuals. També és cert, i jo ho he vist amb els meus propis ulls, que hi ha gent que utilitza el val per comprar un dia determinat un altre diari. “O llaminadures”, em diuen, no sé si de conya. Entenc el problema d'en Josep, perquè és el que em passa a mi. Difícilment estic dos dies seguits al meu domicili habitual. I, a més, no tinc dies fixos. Si no puc tenir els vals per tota la setmana no podria ser subscriptor. Com que es tracta de casos excepcionals, també crec que el diari hi trobarà alguna solució. És qüestió de posar-se en contacte amb el Club del Subscriptor i plantejar el problema. Ha de ser fàcil trobar la solució adequada, ja que el lector vol tenir el diari i l'empresa en vol vendre. Josep, espero que resoleu el tema amb bons resultats per a totes dues parts.
I encara errades
En Jaume Riu, un barceloní que resideix pràcticament sempre a l'Empordà des que s'ha jubilat, ens felicita per la magnífica entrevista de Valèria Gaillard al sociòleg Zigmunt Bauman, publicada dilluns passat, dia 10, amb l'afegit d'una fotografia esplèndida de Juanma Ramos. Hi estic d'acord perquè a mi també em va cridar l'atenció i me la vaig llegir de dalt a baix. Veritablement hi ha persones que et diuen coses que t'ajuden a pensar. Hi ha un però, em diu en Jaume: són les errades que es troben en l'article de referència i en d'altres. I me'n diu algunes, que ara no reproduiré, sobretot quan es parla de dades concretes i de tants per cent. Em diu en Jaume: “Amb tota cordialitat t'ho comunico perquè la lletra escrita amb errades fa suposar que n'hi poden haver d'altres que no hem advertit… i tot plegat comporta l'efecte pervers de fer perdre confiança en allò que llegeixes.” Què et puc dir, Jaume? Tens tota la raó, i no hem de buscar justificacions. Un toc d'atenció, doncs, als redactors i als correctors. Cal ser molt primmirat, repassar molt els textos i –això el diari ho fa i em sembla molt bé– quan surt alguna equivocació l'endemà mateix, si pot ser, rectificar; que rectificar és de savis.
Potser el més important és ser sincers i si hi ha alguna informació que no tenim prou clara, doncs dir-ho i ja està. Sabem que treballar d'un dia per l'altre comporta molts problemes, i no sempre hi ha el temps suficient per anar a buscar a fons els detalls de la notícia. A mi, personalment, m'agrada molt llegir coses com “segons ens han dit”, “no hem pogut confirmar oficialment la notícia”, etc. La sinceritat per damunt de tot.
