Opinió

LA GALERIA

El sexe del gènere

Quan un text legal parla de “conductors, conductores i vianants”,
què hem de pensar?

A l'administració és normal que un text que proposi fomentar “la relació entre els escriptors”, una vegada corregit, proposi fomentar “la relació entre els escriptors i les escriptores”, que com comprendrà el lector és una altra cosa. És un cas recollit al llibre Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana (Editorial Empúries, 2013), que hauria de ser de lectura obligatòria per als fonamentalistes de la correcció política. El llibre reuneix la visió –no sempre coincident– d'una dotzena d'especialistes en 204 pàgines destinades a resoldre un problema que no existiria si s'apliqués el sentit comú i deixéssim de confondre sexe i gènere. Tot i que hi ha propostes raonables en favor d'un tractament igualitari, estem patint el càstig d'una duplicitat sistemàtica de formes (benvolguts i benvolgudes, ciutadans i ciutadanes, etc.) que ens ha dut a situacions ridícules per dos motius bàsics: 1) té efectes carregosos evidents, i 2) la duplicitat exhaustiva és simplement impossible. Conclusió: emboliquem el discurs i diem coses que no volem dir. Llegeixin l'Estatut d'Autonomia vigent. Tan aviat fa referència als “ciutadans i les ciutadanes”, com al “poble de Catalunya” com a “les persones”. Però a vegades parla només dels “ciutadans” o dels “menors”. ¿Es refereix només als mascles? I quan en un text legal es parla de “conductors, conductores i vianants”, què hem de pensar? ¿Vianants no és masculí o ens espanta parlar de vianantes? Es pot desdoblar el gènere –el presentador que arrenca amb un sonor “senyores i senyors”–, però no per sistema. S'ha de tenir en compte que el canvi de flexió no sempre canvia el gènere: com diu el poeta Salvador Oliva en aquells versos hilarants, “un tren no pot ser el mascle d'una trena, / ni és una fila el femení d'un fil, / ni vila no designa dona vil, / ni mai no fan l'amor el be i la bena”. Hi ha dones presidents –i no és cap barbaritat– encara que ara ens agradi més parlar de presidentes, que és una paraula horrorosa. Quan parlem d'un home poeta no eliminem pas aquesta vocal final tan sospitosa de feminitat. En canvi en castellà –l'única llengua romànica que comparteix amb el català aquesta contaminació– s'ha feminitzat fins i tot el terme juez per convertir-lo en jueza. ¿Juez és un terme masculí? ¿I nuez? ¿I gilipollez? Tant que ens costava d'entendre als nens de fa tres dècades que dues coses poden ser diferents, però no diferentes i mirin on hem acabat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.