La pobresa
La caritat, donar sense compensació, és possible com a solució extrema i temporal, no estable
L'estàndard de pobresa està fixat internacionalment en una renda per persona i dia d'1,25 $. És la mitjana de la renda més baixa dels ciutadans dels quinze països més pobres del món. Del 1990 al 2010 la població per sota d'aquesta renda mínima ha passat en els països en desenvolupament, la Xina i l'Índia són els més poblats, del 43% al 21% de la seva població, en valor absolut de 1.900 a 1.100 milions de persones. És l'avenç més important de la història de la humanitat per eradicar la pobresa, però som 7.000 milions de persones al món i encara un 15% de la població té una renda insuficient per viure en el sentit estricte de la paraula.
El límit de pobresa en els països desenvolupats és més alt. Als EUA la renda considerada límit de pobresa és de 16 $ per persona. A Espanya les prestacions socials mínimes estan al voltant de 17 $ per dia. El pla mobilitzat per 147 països el 2000, Millenium Development Goals (MDG), per eradicar la pobresa extrema i reduir el nombre de persones en aquesta situació a la meitat el 2015, ha estat dirigit a les poblacions més pobres dels països en desenvolupament. L'objectiu s'ha aconseguit abans de la data límit, no així reduir la mortalitat maternal un 75% i la infantil un 66%. En paraules de The Economist, setmanari britànic conservador: “Les persones amb una renda inferior a 1,25 $ per dia viuen una vida pobra, desagradable, brutal i curta. No tenen el que es considera mínim: ensenyament, servei de salut, vestit, casa, però tampoc aliment suficient per tenir una vida sana físicament i mentalment. Fer que la renda de les persones superi aquest valor no és una ambició suficient per a un món mínimament just, però és un pas necessari.”
El president Truman el 1949 va dir: “Més de la meitat de la població mundial viu en condicions properes a la misèria. Per primera vegada la humanitat té els coneixements necessaris per fer desaparèixer el patiment d'aquesta gent.” No ha estat fins l'any 2000 que la pobresa s'ha reduït a una velocitat significativa, però els desitjos del president Truman basats en la capacitat de la humanitat per fer-ho encara no s'han convertit en realitat. Les habilitats i la tecnologia fa temps que es tenen, però la voluntat malgrat els avenços aconseguits en els últims anys és encara insuficient. És la manifestació explícita de l'egoisme i la incapacitat dels humans.
La reducció de la pobresa s'ha produït com a conseqüència del creixement dels països en desenvolupament. El creixement d'aquests ha estat del 4% de 1960 al 2000 i del 6% del 2000 al 2010 malgrat la crisi. A les àrees geogràfiques amb major índex de pobresa, Àsia de l'est i del sud, i Àfrica, els creixements han estat en aquests darrers anys del 8 i del 7%. El 70% de la reducció de la pobresa es deu al creixement però és cert que la igualtat és determinant en l'eficiència de la reducció. Un creixement de l'1% produeix una reducció de pobresa, persones amb ingressos menors d'1,25 $ al dia, del 0,6% en països amb una gran desigualtat i del 4,3% si hi ha una gran igualtat de rendes. Promoure la igualtat és la millor manera d'aprofitar el creixement per reduir la pobresa, però és políticament complexa perquè suposa canvis socials que sovint porten al conflicte en països sense democràcia on el debat degenera sovint en lluita oberta.
L'espectacular creixement de la Xina del 1980 al 2010 ha reduït el nombre de persones que viuen amb una renda inferior a 1,25 $ al dia en 700 milions. Tres quartes parts de les persones que han sortit de la pobresa en els darrers anys ho han fet a la Xina. Això ha estat compatible amb un increment de la desigualtat perquè el vigorós creixement de l'economia xinesa ho ha compensat tot.
La pregunta cabdal ara és: si el nombre de persones que estaven sota al llindar de la pobresa s'ha reduït en 1.000 milions en els darrers quinze anys, es pot mantenir aquest ritme en els propers quinze? Si passés, l'extrema pobresa hauria desaparegut del món. La qüestió és incerta. Hi ha molts països a Àsia, l'Índia, i a Àfrica, els països subsaharians, on això no passa perquè les seves economies són encara força precàries i el seu creixement no està garantit que sigui prou fort i estable per reduir la pobresa de manera significativa. En tant que la pobresa està dispersa en diferents països, eradicar-la esdevé més difícil perquè el creixement és més precari i depèn de circumstancies i entorns més diversos. La reducció de la població rural a Àfrica i l'increment de la població en edat de produir són factors positius per al creixement a la zona. El senyor Ravallion, cap d'estudis del Banc Mundial, estima que si el creixement d'aquests països d'Àfrica i Àsia es manté als nivells que s'han vist des del 2000, la pobresa –rendes inferiors a 1,25 $ per dia– quedarà en només 200 milions de persones el 2030, el 3% de la població mundial. És una incerta fita.
L'èxit de la reducció de la població extremadament pobra té un efecte de màrqueting polític i social: els esforços tenen una utilitat visible i es justifiquen pel resultat. No hi ha qüestió més frustrant que treballar sense veure'n el fruit. L'èxit de la iniciativa MDG ha mobilitzat donacions i ajudes, però aquesta desigualtat només desapareixerà per no tornar si es genera activitat econòmica, el treball de la qual pugui ser remunerat i al qual pugui accedir una part d'aquesta població. Això planteja la necessitat de formar-la i donar-li accés al treball. Per tant, els ajuts han de ser indirectes si es vol fer estable l'existència de rendes suficients a les quals la gent pugui tenir accés. Sortir de l'extrema pobresa és tenir una renda generada per un mateix, és a dir, és proveir un accés a la dignitat i llibertat de la persona. La caritat, donar sense compensació, és possible com a solució extrema i temporal, no estable, perquè la caritat és un pal·liatiu que genera dependència. Ha de ser aquesta indirecta i discreta: “no donar peix, sinó una canya perquè pesquin”.
És segur que el lliure comerç i la globalització en tant que estenen l'activitat econòmica a més països són i han estat la clau per resoldre el problema, però cal assegurar que l'explotació dels poders econòmics febles pels forts té límits, és a dir, hi ha mínims verificables pel comerç que eviten l'abús. La tarificació i contingentació del comerç a l'Àfrica és un impediment per al creixement econòmic i, per tant, per a l'eradicació de la pobresa. El fet que l'abús del mercat perjudiqui les economies més febles no invalida que el mercat i el comerç, i no el proteccionisme, són la clau del problema. Hi ha iniciatives a la OCDE per regular i fer verificables les pràctiques comercials, però són encara clarament insuficients. És el camí, però ningú vol fàcilment convertir les bones pràctiques en lleis i obligacions. Per als homes, millor la caritat que la justícia, la lliure voluntat que la regulació transparent.
