Fe i racionalitat

Sòcrates va viure a Grècia al segle V aC. Va ser una de les èpoques més convulses del classicisme. Va conèixer Pèricles i les victòries inicials d'Atenes en la guerra del Peloponès, de la qual Esparta va resultar victoriosa; va veure construir el Partenó, va conèixer la pesta, la mort de Pèricles, la fam i la derrota de la primera democràcia de la història. No va escriure mai res, les seves idees ens han arribat a través de Plató, deixeble seu, idealista i poeta evaporat que sovint en els Diàlegs ens transmet una imatge distorsionada de Sòcrates, que era un pragmàtic, un amant de les persones i no de les idees. Se'l condemna al suïcidi amb acusacions falses i sense fonament que se sustenten en la venjança i el temor de la llibertat de pensament i opinió que ell va ensenyar a tothom que el volia escoltar i especialment als joves.

Valorava les paraules, que –pensava– havien de ser usades amb moderació. Segons Aristòtil, va ser l'inventor de la definició. Per exemple, la definició de valentia, que es troba al diàleg amb Laques, no pot associar-se a la irreflexió i a la bogeria, va necessàriament en paral·lel amb la prudència, d'altra manera seria una passió incontrolada que, com a tal, tindria humanament poc valor. La definició i el concepte han de ser necessàriament absoluts i universals, no parcials ni circumstancials.

Hi ha dues tendències filosòfiques en el classicisme, la dels que diuen què pensar i la dels que diuen com pensar. Sòcrates era clarament dels segons, i no es va interessar per la ciència i sí per l'ésser humà. Va sospitar que el que era obvi no era verdader i el que era verdader rarament era obvi: la veritat sempre s'ha de buscar i, si es busca, sempre es troba al final del camí com a resultat de l'esforç.

Plató pensava que era perillós ensenyar als joves a ser intel·lectualment independents. La república era per a ell un estat utòpic, protegit pel pensament disciplinat d'uns guardians d'idees comunes i compartides, convençuts de la bondat d'aquestes sense lloc per al dubte i la discrepància. Sòcrates pensava tot el contrari. Era un radical conservador, radical perquè tot ho posava en dubte, però conservador perquè mai no va voler robar al poble les seves creences comunes per demolir els seus mites i construir-ne de nous. Plató, que era un conservador radical, volia transformar els instints conservadors naturals derivats de l'empirisme de les persones en una ideologia específica que derivés cap a l'absolutisme. Plató va ser probablement el primer inventor de l'estat absolutista del segle XX.

Sòcrates pensa que el cos i l'ànima es contraposen. El cos representa el plaer, la proximitat, l'instint, el cos és egoista, mor i no en queda res. L'ànima és eterna, representa l'esperit, la virtut, la generositat, viu per sempre. És el primer cop que aquesta idea que recull cinc segles després el cristianisme és explícitament formulada. Estableix Sòcrates una crítica frontal a la llei del talió, tornar greuge per greuge, que era la doctrina dominant a l'època. És millor, segons ell, patir la injustícia que actuar injustament envers els altres. Si s'ha comès una acció “dolenta”, és millor per a un mateix, per als altres i per a la societat, ser castigat que escapar-se de la pena. La virtut i, per tant, la felicitat deriven de l'esforç personal, d'actuar amb justícia i generositat. Sòcrates va poder dir “mai no he fet mal a un home ni he pecat contra Déu” perquè era cert que pensava que “una vida sense examen, revisió i crítica no val la pena de ser viscuda”.

Era possiblement Sòcrates monoteista. Creia en Déu, i per això va dedicar molts dels seus pensaments a ajudar l'home a complir llunyanament la voluntat de Déu. No creia en un Déu omnipotent, tot allò que era bo estava fet per Déu, el que era dolent, no. No podia ser més que Déu, la causa de les bones coses, encara que això no el va portar mai al maniqueisme. Representa això una diferència amb les creences hebrees, en les quals Déu ho pot fer tot, ho sap tot i l'home està absolutament sotmès a ell.

La base de la discussió socràtica és la pregunta, no donar res per establert, per sabut, per inqüestionable; preguntar-se i arribar a conclusions a partir de la crítica de les pròpies veritats; utilitzar la ironia per qüestionar les realitats, i no acceptar mai les pressions mogudes per la por, l'enveja, l'interès personal o el benefici. Hi ha poc dubte, com diu Paul Johnson en un llibre recent sobre Sòcrates, que és aquest un home del nostre temps.

Al 399 aC és acusat Sòcrates de no creure en els déus de la República, d'haver-los substituït per uns de nous que no encaixen en aquest ordre, però sobretot pesa en la seva condemna l'amistat amb Alcibíades i Críties, dos dels homes més odiats a Atenes. El primer, responsable de la derrota de les tropes d'Atenes a Sicília, que provoca la pèrdua de l'exèrcit i facilita la victòria d'Esparta en la guerra, i Críties, associat als dictadors que governen gràcies a la força dels exèrcits victoriosos que, guanyada la guerra, ocupen Atenes després de fer-la rendir per la fam.

El judici és fet per un jurat de 500 persones que, després de sentir la defensa de Sòcrates, el condemna en una votació ajustada de 280 a 220. Una vegada condemnat, la llei dóna a l'acusat la possibilitat d'apel·lar. La ironia i el menyspreu de la seva posició porten Sòcrates a demanar, no que se'l condemni, sinó que se'l recompensi pels serveis excepcionals prestats a l'Estat, i això fa que el jurat en confirmi la condemna.

Ha d'esperar la mort perquè en el calendari d'Atenes hi ha períodes en què no pot morir cap condemnat. Les lleis a Atenes eren lliurement votades i això significava que havien de ser lliurement obeïdes; és a dir, el condemnat havia de beure el verí que el portava a la mort. Sòcrates beu la cicuta i, abans de morir, diu al seu amic Critó en el cim de la ironia: “Porta un gall a Esculapi”, com a sacrifici a aquest déu després que els seus enemics l'hagin acusat de no creure-hi.

És cert que, quan sant Pau predica als grecs cinc segles després la fe cristiana profundament socràtica que es pretén revelada per Déu, és ràpidament acceptada perquè els és familiar, segueix els mateixos principis de les idees de llibertat explicades per Sòcrates cinc segles abans. No va dir mai Sòcrates: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”, ni va pretendre mai manifestar-se com un fill de Déu, però el paral·lelisme de doctrines i creences és massa gran per creure que el que va pensar i formular Sòcrates pot coincidir casualment, fins als detalls, en allò que el cristianisme declara com a revelat directament per Déu. Les figures de Jesús de Natzaret i Sòcrates són properes i llunyanes; pretén el primer que fora de la fe cristiana no hi pot haver salvació, és a dir felicitat; postula el segon arribar a la felicitat des de la racionalitat de la bondat: el primer beneficiat per la bondat és qui la practica. Són dos camins convergents des d'orígens llunyans, però la comparació du al convenciment que la fe és un atribut no necessari i que es pot arribar a un resultat similar, personalment i socialment, des de la simple racionalitat.