Deu empreses a borsa

En el mercat de capitals de Barcelona –la borsa– hi cotitzen 26 empreses catalanes, però només unes deu mereixen ser considerades. Les altres o bé arrosseguen pèrdues des de fa anys, o estan abocades a la liquidació, o tenen una presència mínima en el mercat. De les deu, n'hi ha tres que depenen de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona –Caixa Bank, Gas Natural i Abertis–, que són precisament les que figuren en primer, segon i tercer rengle. Sense La Caixa, la Borsa de Barcelona jugaria a segona divisió B. Els estalviadors catalans, que inverteixen a borsa o els que ho fan en fons d'inversió o fons de pensions, ho estan fent majoritàriament en empreses espanyoles o de fora de l'Estat. És un drenatge de capitals del qual es parla poc, però que el podríem sumar al provocat pel dèficit fiscal. Els catalans estem finançant les grans empreses de Madrid o basques. Amb la diferència que el dèficit fiscal és el resultat d'una política centralista i anticatalana del govern espanyol, mentre aquest segon drenatge ho és d'una absència de grans empreses pròpies.

És absurd que Catalunya tingui només 10 empreses a borsa i un fet absolutament contradictori amb la nostra història. Com ho és també que només la meitat de les que cotitzen siguin industrials, si tenim en compte que Catalunya va ser l'únic país del sud d'Europa que va fer la Revolució Industrial quan tocava. És també absurd i contradictori que la gran empresa catalana, La Caixa, sigui una entitat de naturalesa no mercantil. La burgesia catalana ha creat milers de societats anònimes, però totes elles o han desaparegut o s'han quedat en companyies petites i mitjanes.

Històricament s'ha dit que aquesta absència de grans empreses a Catalunya és conseqüència de l'individualisme català. Ho va dir fins i tot un gran escriptor com Josep Pla i molts empresaris que conec o he conegut. Com a historiador em sembla una ximpleria, amb tot el respecte per aquells que ho diuen. La política ha tingut una influència clara per activa i per passiva. Per activa, en no deixar créixer o tombar les empreses catalanes. No recorden les OPA de Gas Natural sobre Iberdrola i Endesa, i l'afirmació de “prefiero una empresa alemana a una catalana” per part del president d'Endesa?

Ara paguem el rebut de la llum a una d'italiana. Personalment recordo la decapitació de Banca Catalana, que vaig viure en directe, i altres que he estudiat i explicat en llibres com Espanya, un pes feixuc. Que consti que es tracta d'un llibre que no llança cap proclama política, sinó d'informació econòmica. És clar que el diari Expansión del grup El Mundo ha parlat aquesta setmana (22 de maig) de “La falacia de la balanza fiscal de Cataluña”. El diari dóna lliçons al conseller Andreu Mas-Colell, una autoritat econòmica amb prestigi internacional. La política ha influït passivament sobre el comportament de l'empresariat català que, pensi com pensi, no se sent proper al govern espanyol, mani qui mani i, fins i tot, té un especial temor a un estat centralista amb el qual no convé tenir conflictes. Quina diferència amb els empresaris de Madrid!