La igualtat i la justícia
Blindar-nos contra això és útil i essencial si més no per demostrar als altres i a nosaltres mateixos que som vius com a poble
Hi ha pocs dubtes, l'origen de la crisi que patim a Europa no es limita a l'economia, que n'és l'efecte, sinó a la manca de dinamisme, de contrast social, d'igualtat en front de la llei en un sentit profund però simultàniament de llibertat i diversitat de la societat a on les elits han anquilosat el govern per preservar el seu poder més heretat que aconseguit en competència des de la igualtat d'oportunitats. La decadència i el retard de la Xina respecte d'Occident a partir del segle XVII té idèntiques raons: el mandarinat.
Distingeix Nial Fergusson entre dues pautes de l'organització social. La primera és la d'“accés limitat”, que es caracteritza per una economia de creixement lent, poques organitzacions no estatals, un govern petit i centralitzat que actua sense el consentiment i el contrast de la ciutadania i unes relacions personals organitzades en termes d'interessos personals i dinàstics.
Es contraposa aquesta a la d'“accés obert”, caracteritzada per un creixement econòmic ràpid, una societat civil vibrant dotada de nombroses organitzacions no estatals, un govern descentralitzat i relacions socials sotmeses a l'imperi de la llei que impliquen drets de propietat segurs i estables, i justícia i igualtat en drets i deures.
La Xina es regia per una pauta d'“accés limitat” des de 1600 i avui Europa va caient en aquesta pauta de comportament polític i social substituint el govern petit de la Xina pel govern burocratitzat, estratificat i en definitiva excessiu que avui pateix una Europa perplexa de la seva pròpia decadència. Les raons i els efectes d'ambdues situacions, la Xina abans, Europa ara, són paral·leles. Són els filòsofs i sociòlegs francesos primer –Montesquieu, Montaigne, La Boetie– i els anglesos després –Smith, Hume i Locke– els que estableixen els principis del liberalisme i la supremacia de la voluntat del poble per sobre de la del príncep. La declaració de drets i llibertats de 1689 com a conseqüència de la revolució “gloriosa” anglesa estableix que qualsevol impost en benefici de la corona ha de ser autoritzat pel Parlament, que les eleccions han de ser lliures i que les llibertats d'expressió, discussió i actuació del Parlament no poden ser jutjades o investigades per cap tribunal tret d'ell mateix.
Són aquests termes de referència els que impulsen la societat, fan créixer l'economia i milloren progressivament, que no sobtadament, les condicions de vida i la llibertat d'actuació de la ciutadania. Només cal mirar entorn de nosaltres mateixos per percebre com aquests pocs i senzills principis són violentats des de normes i convencions formals i artificials utilitzades com a excuses en lloc de com a raons.
Hi ha a Europa dos “corpus” de doctrina legal. L'anglesa, basada en l'evolució, la tradició i el pragmatisme a on el tribunals utilitzen pautes generals en lloc de normes específiques construïdes de bell nou com a conseqüència d'una revolució i d'un nou règim, com és el cas a França. Les raons d'una i altra tenen l'origen en la història, els revolucionaris francesos no es fiaven dels jutges i els van convertir en “autòmats” que es devien limitar a aplicar la llei tal com havia estat codificada per l'Assemblea Legislativa....Com reconeix Tocqueville, els francesos van preferir la igualtat a la llibertat i a la justícia. Això dóna lloc a França a un estat fort i a una societat civil més feble; a Anglaterra és just al contrari. Les conseqüències i els avantatges per als negocis i el comerç d'un i altre sistema són evidents i avui una de las raons de pes per la preponderància creixent del dret i les pràctiques legals i contractuals d'origen anglosaxó en l'àmbit internacional dels negocis és el seu pragmatisme, flexibilitat i capacitat d'adaptació a circumstàncies i situacions canviants i diverses. Però la diferència d'ambdós sistemes amb la Xina, on els magistrats exercien les tres funcions bàsiques de promulgació de les lleis, de la seva execució i de la resolució de conflictes i disputes, és abismal i les conseqüències són visibles en els tres darrers segles si es compara en aquest període l'evolució de la Xina i Europa. Cal reconèixer la diferència entre la Xina actual i la tradicional.
Avui les connivències de part dels jutges amb el poder polític i econòmic, la invasió de la justícia formal en la vida política i en definitiva la manca de respecte de la societat per si mateixa, fan que hagin de passar anys perquè un banquer, amb evidències conegudes de gestió poc curosa del patrimoni que gestionava, sigui imputat i el que hauria de ser normal deixi de ser extraordinari. És aquesta la malaltia d'Europa que té una tendència imparable a l'esclerosi que si no canvia portarà al suïcidi social de manera inevitable.
La comparació del paradigma d'igualtat i justícia sobretot si es pretén que aquella no esdevingui més aparent que real porta de nou a la necessitat d'independència real dels jutges i l'objectivitat i distància de l'executiu respecte dels interessos de “tribu” en especial d'aquelles que tenen poder, és a dir, que tenen diners...
Establia Francis Fukuyama, Origins of Political Order, que els tres components inescapables d'un règim polític modern eren “un estat fort i capaç, la subordinació de l'estat a l'imperi de la llei i la responsabilitat del govern en front dels ciutadans”. No hi ha diferències respecte dels principis definits a Europa des del segle XVII però el problema està en el fet que el poder econòmic ha viciat els principis perquè ha buidat de contingut les institucions.
Una consideració més negativa encara mereixen lleis dictades des d'instàncies superiors de l'entorn en què s'apliquen, lleis que van contra el sentiment, la cultura i els desitjos de la ciutadania i atemptant a la convivència social del país. La proposta de llei d'ensenyament Wert justifica l'oposició explícita i contundent dintre de l'ordre democràtic. Es pot demanar lleialtat a la ciutadania quan la legitimitat democràtica és més formal que real perquè la majoria parlamentària s'ha obtingut en circumstàncies radicalment diferents de les actuals i la victòria electoral s'ha aconseguit basant-se en un programa de govern que s'ha incomplert de manera radical? És una desconsideració similar a la que faria un règim autocràtic: dictar lleis que no surten del Parlament que representa el poble a les quals s'apliquen. Blindar-nos contra això és útil i essencial si més no per demostrar als altres i a nosaltres mateixos que som vius com a poble. Fer el contrari és acceptar que no ho som i en conseqüència patir-ne sense protesta les conseqüències. Realment volem això?
