“Era un home bo, però industrial”
Avui la gent veu empresaris bons i dolents, però creu que són indispensables
Els espectadors del Teatre Nacional de Catalunya es posen a riure quan la Nati, la minyona de tota la vida d'una família burgesa a la Barcelona del 1938, diu aquesta frase: “Era un home bo, però industrial.” Es refereix a l'home de la casa, assassinat per la FAI, en esclatar la Guerra Civil el juliol del 1936. Trobo bé que, a hores d'ara, l'expressió faci gràcia, però a mi no me'n va fer. Devia ser dels pocs presents a la sala que va viure aquell març del 1938, però no me'n recordo, ja que tenia tres anys. La meva mare m'explicava anys més tard que, en sentir les explosions, corria satisfet pel corredor del pis de l'esquerra de l'Eixample on vivíem, com si fossin coets de la revetlla de Sant Joan. L'obra que es representa al TNC, Barcelona, de Pere Riera, té una primera part (matí, tarda) genial, i una segona (nit) més discutible. Es una opinió d'historiador, no de crític de teatre. La interpretació, com sempre, és extraordinària. A Catalunya hi ha molt de talent. Els personatges estan ben definits, tot i la joventut de l'autor, que s'ha documentat bé. Es troba a faltar un membre de la família, l'industrial, que és el que voldria comentar.
Tothom sap prou que l'exèrcit franquista va assassinar a dojo a les zones ocupades i després de la falsa “liberación”, i que en el bàndol republicà es van cometre molts assassinats per bandes d'incontrolats, que feien i desfeien –mataven i mataven–, sense que la Generalitat de Catalunya tingués capacitat d'aturar-los. Aquests darrers assassinats estan ben documentats, amb noms i cognoms, gràcies als professors Solé i Villaroya. En alguna cosa hem avançat, si l'expressió de la Nati fa riure el públic del teatre. Per ella –una noia de servei, obrera ben tractada–, un empresari era per definició un explotador, tot i que acceptava la seva bondat personal. Avui, la gent veu empresaris bons i dolents, però s'adona que són indispensables, i que si fossin millors farien un gran servei a la societat. Es critica l'empresari poc responsable, l'executiu d'una caixa o d'un banc que ha rebut un sou o una pensió fora de mida, el que trasllada l'empresa a una població on els sous són més baixos, el que contamina.
En el món de l'empresariat hi ha gent de tota mena, tal com diuen dos homes de Foment del Treball (Joan Rosell i Joaquim Gay de Montellà), com a tot arreu. Però el paper dels empresaris és fonamental, si volem sortir de la crisi, ja que és l'empresa privada (i la petita i mitjana empresa especialment) la que té més capacitat de crear llocs de treball. Voldríem que fossin innovadors, valents però no embogits, al servei de les persones que treballen per a ell i de la comunitat.
A Barcelona, el 1938 l'ambient estava molt carregat contra el món de l'empresa, del qual l'industrial era l'exponent bàsic, i contra l'Església i tot el que fes tuf de sagristia. No es pot negar que hem millorat.
Durant els anys de transició, hi va haver ràbia, però no odi contra els empresaris, i la gent d'Església és vista amb simpatia o antipatia, però ningú els dispararia un tret al clatell a la Rabassada. La Nati diria: “Era un bon industrial.”
