Els germans Rusiñol
No és excepcional l'existència, dins una família, d'un bohemi i un patró
Al Teatre Nacional de Catalunya es representa Llibertat!, de Santiago Rusiñol. És una gran interpretació i un espectacle recomanable, però la meva feina no és la de crític de teatre. Coneixia l'obra, però no l'havia vista mai interpretada.
M'interessa Rusiñol perquè fa el retrat de la societat del seu temps: L'auca del senyor Esteve, alliçonadora; Gente bien, divertidíssima i actual; L'hèroe i Llibertat!, comèdies àcides.
En sortir de la representació vaig comprovar amb certa sorpresa que poca gent sabia que el pintor i escriptor Santiago Rusiñol era el germà gran d'Albert Rusiñol, industrial cotoner, polític de la Lliga i president del Foment del Treball Nacional –la gran patronal catalana–, quan Santiago escrivia Llibertat! Santiago representa la vida bohèmia i el seu germà, la gestió d'una fàbrica de filats i torçats de cotó a Manlleu. Que consti que per vida bohèmia no entenc que Santiago Rusiñol fos un dropo i l'altre un treballador.
Un pintor i un escriptor –que m'ho expliquin a mi!– són treballadors, però un bohemi pinta i escriu quan vol. Un bohemi no sap el que farà quan es lleva: potser decidirà quedar-se al llit, donar la volta a Catalunya en tartana, com va fer Santiago amb el seu amic Ramon Casas, escriure o pintar deu hores seguides, menjar o dejunar. Un empresari, en canvi, té una agenda amb un horari i uns compromisos que ha de complir si vol fer bé la seva feina.
La fàbrica de Manlleu era dels germans Rusiñol: Santiago, Albert i Josep Maria, però qui hi treballava era l'Albert. No ho sé de Josep Maria, però no m'imagino que el germà bohemi hi passés hores. Però en treia profit. No conec els ingressos de Santiago, però posaria la mà al foc que tota la seva joventut va viure gràcies als beneficis de la fàbrica, que gestionava el seu germà.
A la seva obra Llibertat! surt una vaga obrera, un bon xic revolucionària. Albert Rusiñol havia estat uns anys abans president de l'organització patronal de resistència Associació de Fabricants del Ter, que s'havia enfrontat amb un llarg conflicte social.
En el teatre, mentre veia els actors vaguistes que protestaven contra els patrons, no podia deixar de pensar quin devia ser l'estat d'esperit de l'autor: prenia partit per un costat o fugia d'estudi?, que és una actitud molt còmoda. Ens transmetia la contradicció del qui viu de les rendes del capital i s'adona del problema dels treballadors? No ho sé. El que sé és que a Catalunya no és excepcional l'existència, dins la mateixa família, d'un bohemi i d'un patró d'empresa o d'un artista i d'un administratiu, comptable o venedor.
El cas dels Rusiñol no és únic, ni de bon tros. I en desconec les raons. Potser en el futur, un investigador descobrirà un gen que marca la vida d'un i altre. En tot cas, a la meva família materna –Vancells– hi va haver un gran pintor, però els gens artístics no s'han reproduït en les noves generacions. Ja m'agradaria estar pintant el Montcau o la serra de l'Obach aquesta primavera, en lloc d'escriure aquest article. Els lectors hi surten perdent!
