Bancs i banquers
Els directius que ho han fet malament han de pagar les seves culpes, com tothom
El sistema bancari s'ha de salvar. És discutible si s'han de salvar alguns bancs o caixes transformades en bancs. No és discutible que els banquers que ho han fet malament han de pagar les seves culpes, com qualsevol altre ciutadà. Em sembla que això ho pot entendre tothom: les institucions econòmiques són bàsiques, però els gestors es poden i s'han de canviar, sempre que convingui, com els polítics. El sistema bancari s'ha de salvar, però la impressió general és que amb ell també se salven els bancs i els banquers, sense distinció. Per embolicar la troca, a l'actuació negativa d'alguns banquers hi hem de sumar una supervisió incorrecta del Banc d'Espanya i una política econòmica poc encertada –parlo caritativament– dels governs presidits per Rodríguez Zapatero i Rajoy.
Com tothom parla malament de tothom i les crítiques són creuades i contradictòries, el resultat és la indignació general que estem vivint, en la qual el món financer hi té un clar protagonisme, amb escàndols clars com els de Bankia i el de les preferents, però que afecten totes les entitats, fins i tot les més netes.
La millor anàlisi que he llegit sobre el que ha passat als bancs en aquest estat anomenat Espanya és una entrevista –El País, 14 d'abril– amb Aristóbulo de Juan, exdirector general del Banc d'Espanya, i vell conegut meu. El vaig tractar força fa uns anys i conec la seva professionalitat i honestedat. Si peca d'alguna cosa és la de ser una mica destraler a l'hora de valorar els actius, però sap el que es fa. El meu amic fa una dura crítica de la política seguida pel govern espanyol, tant en el cas d'Elena Salgado-PSOE com en el de Luis de Guindos-PP. No acabes l'entrevista donant bots d'alegria, ni de bon tros. Ell creu que els bancs, en general, estan pitjor del que diuen i que confien en una millora del temps en general, més que en les mesures econòmiques que es puguin prendre.
Aquesta confiança es contradiu amb el fet que la recuperació econòmica no arribarà mentre no millori el crèdit, i el crèdit no millora perquè els bancs estan massa endeutats, i estan massa endeutats perquè els seus deutors no els paguen i no poden cobrar els crèdits al seu venciment, i les empreses no paguen els crèdits perquè han baixat el seu volum de vendes, i les empreses no venen perquè no hi ha consum interior, i no hi ha consum interior perquè no hi ha crèdit. Aquí es tanca el cercle.
Aristóbulo de Juan no ho diu exactament així. Hi ha collita meva en el resum anterior. Ell recomana augmentar el capital dels bancs. Però on poden aconseguir nous recursos? Tornem a entrar en un cercle viciós, en un gos que es mossega la cua. Em ve a la memòria aquell suposat ministre d'Economia, enfrontat a la crisi, que deia amb coratge als seus seguidors: “La solució la tenim a l'abast. Dieu amb mi: Pare nostre, que esteu en el cel...”. Segur que ens en sortirem.
Però no aniria malament que penséssim en les receptes econòmiques d'aquest ministre. A diferència d'algunes mesures que ens han aplicat, aquesta segur que no ens farà cap mal.
