Banquers, polítics i auditors
Els escàndols grossos són per falsedat comptable
i crèdits irregulars
Les tres activitats professionals més perilloses a casa nostra són la dels banquers, els polítics i els auditors. Potser hi podríem afegir la dels especialistes en explosius. No parlaré del perill dels polítics, perquè no em pertoca, i perquè és prou evident que si tenen poder estan obligats a un joc d'equilibris, que pot ser malentès. I parlaré poc dels auditors als quals he fet sovint referència: un balanç els pot explotar a les mans, si baden, com si fos una bomba de rellotgeria. Potser toca parlar de la perillositat dels banquers: dels que estan a dalt de tot i dels que estan al mig, com els directors d'oficines.
El diari econòmic Expansión –18 de març– informa que hi ha 88 banquers o directius de caixes imputats a l'estat espanyol. I es refereix a procediments penals, que poden suposar presó, i no a procediments civils, que es queden amb indemnitzacions econòmiques o servituds legals. Els escàndols grossos són fora de Catalunya: a Bankia –Caja Madrid i la Bancaixa valenciana–, a la Caixa d'Estalvis del Mediterrani, al Banc de València i a la Banca Cívica. Les imputacions són diverses: des de falsedat comptable en la presentació de balanços, fins a l'atorgament de crèdits de forma irregular, que podien suposar aprofitament propi. Catalunya, ara per ara, només hi és present amb Caixa Penedès per unes més que generoses pensions que s'autoconcediren els alts executius, sense informar-ne al Consell d'Administració.
Als Estats Units ja hi ha banquers a la presó. Aquí encara no. Allà les acusacions són d'operacions que indirectament suposen un profit personal. Sovint, aquestes operacions estaven lligades als sobresous que es donen a l'alta direcció en el cas d'un augment dels beneficis o d'una alça en la cotització de l'acció a Borsa. La promesa d'aquests sobresous ha portat a la direcció a una política que li ha estat beneficiosa a curt termini, mentre que a mig i llarg termini ha estat desastrosa per al banc.
Queda pendent el tema de les preferents, que afecta sobretot a algunes caixes bancaritzades, catalanes i no catalanes. Caixa Bank ja ho va resoldre i, a més, es tracta d'una entitat que no ha tingut mai pèrdues. Les preferents deixen de donar un rendiment a l'inversor quan la societat emissora té pèrdues, el seu valor en el mercat cau de cop i la seva liquiditat és mínima. En relació a les preferents voldria al·ludir al difícil paper dels directors d'oficines o dels comercials de les caixes, que van rebre l'ordre de col·locar-les entre els clients estalviadors, van obeir el seu superior jeràrquic i ara es troben amb unes persones que se senten estafades.
Quan parlem de banquers pensem en els alts executius als quals em referia abans, però aquells són poques dotzenes, mentre els directors d'oficines són uns quants centenars. Podien rebel·lar-se contra una ordre clara? Havien d'explicar als clients la lletra petita o informar que la caixa tenia problemes?
