Cultura democràtica

La nostra cultura democràtica és feble. És feble en les relacions individuals amb la hisenda –el fisc–. I no incloc les grans fortunes, sinó les classes mitjanes, que formen la majoria de la població. Les grans fortunes tenen al seu servei uns experts en fiscalitat i en dret mercantil, que els permeten aprofitar les escletxes d'una trama legal per complir oficialment la llei i pagar poc. Recordo els darrers anys del franquisme, en què els empresaris acostumaven a confeccionar tres balanços: el real, per a ells; el balanç per a hisenda, desinflat d'actius i de beneficis, i el balanç que presentaven als bancs, amb uns resultats augmentats i un valor dels actius superior al real. Vivíem en una dictadura i tot semblava permès, ja que el govern era corrupte i ningú acceptava cap responsabilitat social.

El govern socialista, en democràcia, va ser el primer d'establir unes normes fiscals serioses, acompanyades de les sancions corresponents per als infractors. Però va aplicar una etapa de transició. Ben avançats els anys vuitanta del segle XX, hi havia actius financers sobre els quals no hi havia control de la Hisenda pública. Eren actius negres tolerats per l'administració, com les cases de barrets. Els titulars d'aquells actius tenien un rendiment inferior al del mercat, mentre l'Estat feia els ulls grossos. Aquest sistema no va ajudar a crear els fonaments d'una cultura democràtica.

Corrupció i frau són dues expressions que es troben cada dia als diaris, i més a la primera pàgina que a la darrera. En general, la població no té grans coneixements, ni fiscals ni penals, de manera que el garbuix mental és considerable. Però hi ha un criteri, que no té gran cosa a veure amb els criteris estrictament jurídics, que sí que tothom entén i que és el del profit o benefici personal. Fa anys vaig trobar pel carrer un conegut que havia estat imputat en un afer públic, com els que surten ara, i vaig intentar animar-lo. Però no ho vaig aconseguir, ja que en dir-li que ell segur que no n'havia tret profit, vaig comprendre per la cara que feia, que sí que hi havia sucat, poc o molt. És el mateix delicte robar per posar-te els diners a la butxaca, que per donar-los als pobres, com feia Robin Hood, però el judici social és molt diferent. I aquí és on hi ha manca de cultura democràtica. Robin Hood vivia sotmès a un règim tirànic, com nosaltres durant la dictadura, i en aquestes circumstàncies tot semblava permès. Ara vivim en democràcia, però encara imperfecta pels dos costats.

En una democràcia com Déu mana, l'Estat ha de cobrar uns impostos i donar un servei, en el marc d'un règim legal que té les seves normes, consensuades per un Parlament i també per unes eleccions. Als països del nord d'Europa això ho tenen molt clar, però els llatins pensem que els polítics no compleixen del tot amb la seva part del pacte i que això ens eximeix parcialment a nosaltres, si no fem bondat.