Els espanyols rics
La manca de grans capitals explica la inexistència de grans empreses aquí
La revista americana Forbes publica cada any la llista de les persones –homes i dones– més riques del món. És pura xafarderia, però també en pots treure algunes conclusions que superen el xafardeig. Per exemple: a la llista dels vint ciutadans de l'Estat més rics només n'hi ha un de català –Isak Andic, de Mango– que va néixer a Turquia i arribà a Barcelona als catorze anys. Hi pots trobar un mallorquí, l'hoteler Gabriel Escarrer, i un parell de valencians: Joan Roig –Mercadona– i Enric Bañuelos –l'empresari immobiliari arruïnat i ara promotor de Barcelona World a Tarragona.
Els més rics són els gallecs propietaris d'Inditex-Zara. Els catorze restants són membres de les grans famílies de Madrid que controlen El Corte Inglés i les grans empreses constructores d'obra pública i de serveis, començant pel president del Real Madrid.
Un incís: com és que cap periodista ens ha explicat els grans negocis que s'han fet a la llotja del Bernabéu? La conclusió evident és que l'Estat espanyol és centralista i la proximitat al poder és fonamental per acumular riqueses. Un dels qui hi surt –Juan Abelló– és nét d'un català de Reus; és fàcil d'imaginar que si s'hagués quedat a casa la seva fortuna estaria al nivell de les catalanes i no de les madrilenyes.
No envejo les fortunes enormes ni les desigualtats socials que posen en evidència, més grans a Espanya que a Catalunya, però la manca de grans capitals també explica la manca d'aquí de grans empreses, amb l'excepció de La Caixa i de les societats que en depenen.
La riquesa genera poder, i com més riquesa més poder, però a la llista hi trobem a faltar els dos empresaris amb més poder polític a l'Estat: Emilio Botín, president del Banco de Santander, i Francisco González, president del BBVA. Tots dos tenen un gran fortuna al darrere –sobretot el primer–, però el poder polític els dóna la capacitat de moure els recursos que gestionen, però que no són seus. Els dos grans bancs espanyols tenen una important quota de negoci fora d'Espanya.
En el cas del Santander, el 80% dels beneficis els obté a l'estranger. Aquest caràcter internacional els posa fora de l'abast del govern del seu país, ja que més d'un cop aquest govern els haurà de pidolar un favor. Especialment, en temps de crisi com l'actual.
El president del Santander ha vist com la justícia feia els ulls grossos amb algunes dubtoses operacions bancàries –les cessions de crèdit– i el del BBVA va veure com el govern d'Aznar li donava suport en l'operació de fer fora la burgesia basca dels primers llocs executius del banc.
El conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell diu que el centralisme de l'Estat pot arribar a ser per a Catalunya un greuge superior –quantitativament– al del dèficit fiscal, en pocs anys d'actuació.
El problema és que hem de sumar els greuges del centralisme als del dèficit.
