Desequilibris europeus
No és normal que Catalunya pagui tants impostos i no tingui bons serveis
Els problemes interiors dels estats europeus impedeixen que els seus polítics es dediquin a resoldre els forts desequilibris que es posen en evidència a Europa. Les fulles no ens deixen veure els arbres, podríem dir. O seguim amb la construcció d'Europa o podem prendre mal.
L'editorial de l'Informe mensual de La Caixa està dedicat a lamentar els desequilibris entre centre i perifèria a la zona de l'euro. És molt encertat, com sempre, però s'hi pot afegir alguna cosa més. Tenim 27 estats membres de la Unió Europea. Disset d'aquests estats tenen l'euro com a moneda, mentre que els altres deu mantenen la seva moneda tradicional. Fa un parell de setmanes, el setmanari The Economist posava els estats nòrdics com a model per a la resta del món. No dubto que tenen moltes coses per ensenyar-nos, però no són un model d'equilibri europeu. Dels quatre, n'hi ha un –Noruega– que no forma part de la Unió Europea, perquè una bona gestió del petroli li permet fer el que li sembli i viure bé a una població de 5 milions de persones. Els altres tres estats en són membres, però només un, Finlàndia, pertany a la zona euro. Suècia manté la corona i la seva cotització fluctua lliurament amb relació a l'euro.
Dinamarca també té la seva corona, però lligada a l'euro. L'equilibri monetari no és el fort dels països nòrdics. Aquest l'hem de buscar en el món de l'ensenyament, dels serveis públics, de la cohesió social, i de la innovació en el sector empresarial.
A Catalunya ens interessa que es construeixi Europa, que el procés de la Unió Europea continuï endavant i que Brussel·les i Estrasburg manin cada cop més. El Banc Central Europeu a Frankfurt va assumir tota la política monetària de la zona euro i el Banc d'Espanya només té competències en relació amb la circulació de bitllets i al sistema d'inspecció i control de les entitats financeres de l'estat, que ja és molt, però lluny de les prerrogatives que va tenir durant el segle XX.
El gran pas endavant a partir d'ara seria buscar un cert equilibri en el sistema fiscal, vinculat amb el sistema de pensions i de seguretat social. Els desequilibris en aquest terreny són considerables, tant a l'hora de pagar impostos com a l'hora de recuperar-los en forma de serveis.
Un exemple. Aviat farà cinc anys, vaig tenir problemes de cor. A l'hospital em van dir que em feien falta un parell de peces a les artèries. Quan estava estirat a la llitera i a punt d'entrar a la sala d'operacions, els metges em van fer saber que la Seguretat Social no les pagava i que costaven un ronyó i part de l'altre. Creien que estava en disposició de discutir o de regatejar? Als països nòrdics les haurien pagat, així com les ulleres i altres peces artificials que tinc al cos. El que no és normal és que Catalunya pagui tants impostos com els països nòrdics –o gairebé– i no tingui el mateix nivell de serveis públics.
