Opinió

LA GALERIA

A les clavegueres

Otamendi va denunciar tortures des del primer moment. Uns ho afirmaran i altres ho negaran

L'any 2003 el periodista Martxelo Otamendi va ser a la Casa de Cultura de Girona convidat per l'actual alcalde de Girona, aleshores director d'aquest centre cultural. Feia molt poc que s'havia clausurat el diari Egunkaria per ordre de l'Audiencia Nacional. La conferència que va pronunciar, organitzada al vol i amb molta pressa, va ser un èxit de públic més que considerable. Vista l'evolució del cas, ¿es tractava d'un públic i una organització –un futur alcalde independentista!– connivent amb el terrorisme? Es tractava de ciutadans visionaris que ja preveien que una dècada després Otamendi seria un ciutadà lliure de tota sospita? Les preguntes, és clar, són capcioses. Des que la Guàrdia Civil va irrompre a la redacció d'Egunkaria, va detenir-ne els directius, va requisar el material i la documentació que va considerar convenient i va clausurar el diari sota l'acusació de pertànyer a una xarxa de finançament d'ETA, van haver de transcórrer set anys per arribar a un judici en el qual la fiscalia no va presentar càrrecs i que es va resoldre amb una sentència absolutòria. Otamendi va denunciar tortures des del primer moment: va explicar que se l'havia sotmès a la pràctica anomenada la banyera, una denominació prou simpàtica per a un atemptat contra la integritat física d'una persona i, per tant, contra la dignitat humana. Després de la sentència absolutòria dictada el 2010 ha arribat la condemna a l'Estat espanyol per no haver investigat adequadament aquesta denúncia. El preu de la desídia governamental (potser interès inconfessable) és de 24.000 euros públics que probablement, d'acord amb les demores precedents, també tardaran a satisfer-se a la part perjudicada. Hi va haver tortures? Uns ho afirmaran i altres ho negaran. A Girona, des de 1992 si més no, tenim intuïcions i conviccions morals força sòlides sobre el tracte a determinats detinguts i també sobre les bases jurídiques d'aquestes detencions. Tornem a la pregunta inicial. La maquinària judicial, policial i governamental era incapaç de preveure el final d'aquesta història? La policia no és ximple, que deia aquell, i qui ho cregui comet el pecat de la innocència. Han passat gairebé deu anys. El diari Egunkaria no existeix. En una dècada s'han produït molts canvis. Un polític amb nom propi a la història recent va dir que tots els estats tenen clavegueres. Bé, ja ho veiem. La justícia ha fet el seu curs i les clavegueres també.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.