AVUI ÉS FESTA
Identitats
A Madrid són partidaris dels salts d'aigua, porti on porti el corrent. A Barcelona la ruta habitual és el meandre
No sé com se n'ha de dir: Tradició cultural? Manera de ser? Signe d'identitat? En tot cas hi ha detalls que semblen conformar els límits d'una pàtria. A vegades es pot tractar d'una determinada memòria del gust que genera una cuina nacional, o pot ser el fet de compartir els mateixos mitjans d'informació. Els que escolten TV3 o Catalunya Ràdio, visquin on visquin, formen part d'una determinada cultura. Aquest pobre columnista no és aquí per escriure un assaig sociològic, però cada vegada que s'acosten les vacances el sobta un fet curiós. La gent de cultura diguem-ne espanyola anuncia les seves vacances amb goig, alegria i exultació. Els que coneixen els ambients de Madrid em diuen que aquests dies les converses habituals tenen aquestes modulacions: “Chico, nos vamos de vacaciones! Lo vamos a pasar en grande. ¡De puta madre, oye! ¡Fenomenal! ¡Cuatro semanas picadas y a todo tren!” A Barcelona les converses sobre el tema tenen tot un altre to: “Vacances? Ja ho veurem. Potser uns dies a finals d'agost. Poca cosa. Ja m'agradaria, ja. A veure si esgarrapem algun cap de setmana llarg també. On anirem? Potser farem un viatget però encara no ho hem acabat de decidir. Alguna cosa haurem de fer...” Les vacances a la catalana són descrites amb un punt de contrició, amb un sentiment que sembla incorporar algun element de cosa forçada, gairebé luctuosa. Per a bé o per a mal, som així. La cosa es tradueix perfectament en la projecció política. Pensin en el tema Eurovegas. Amb quina alegria a Madrid anuncien que estaran encantats i que faran el que calgui per fer-ho possible. La posició a Catalunya és la següent: si finalment s'ha de fer aquí, que es faci, perquè, donades les circumstàncies, s'ha d'aprofitar tot. No acaba de fer gràcia, però si serveix per demostrar que som més espavilats que els de Madrid, benvingut sigui. Els nostres fulls de ruta, per fer vacances o per fer política, responen a topografies diferents. A Madrid són partidaris dels salts d'aigua, porti on porti el corrent. A Barcelona la ruta habitual és el meandre.
